Any I dM

L’era Messi ja és història. El Barça ha disfrutat durant prop de 15 anys del millor futbolista de tots els temps. Messi s’ha convertit en un dels deu noms més influents en els 122 anys d’existència del club. Sens dubte el seu adeu era una certesa que ningú volia ni imaginar i que serà difícil de pair, esportivament i econòmicament per descomptat, però també emocionalment, com demostra la seqüència acústica del Camp Nou en el primer partit dM, amb càntics, aplaudiments i xiulets al voltant del 10. El dol (ara) és una necessitat; l’homenatge (quan es pugui), un imperatiu i el retorn (quan es retiri), un projecte comú, però el més urgent ara mateix és aconseguir que l’any I dM sigui l’inici d’una altra era triomfal i no el d’una travessia pel desert. I no sobra afegir-hi que per aconseguir-ho caldrà que tots units facin força, perquè el repte és colossal. D’entrada caldrà agafar el camí correcte, que no és el de la depressió, sinó el de la il·lusió. Mirar endavant i no enrere en tots els sentits. Caldrà interioritzar la idea que ningú guanyarà els partits que guanyava Messi tot sol, caldrà fer-ho entre tots i, per tant, la prioritat per a tots i en tot tornarà a ser l’equip. Caldrà exigència en tots els àmbits, però també paciència, perquè els nous líders apareguin, els joves creixin i el club pugui tornar a importar el talent que no tingui. I perquè això passi, és obligat que l’efecte Piqué tingui efecte dominó, perquè la plantilla és insostenible perquè cobra més del que ingressa el club i un 30% més que les plantilles dels seus competidors. Caldrà això i que el model de club i de gestió del president Laporta sigui capaç de treure el Barça de l’abisme on l’han situat el model i la gestió de Bartomeu, amb 1.350 milions de deute, 451 milions de patrimoni net negatiu i un cost de plantilla fora de mercat. L’única carta que li queda per escriure a Bartomeu és la de demanar perdó al barcelonisme.