Fotogènia de l’alletament

Són a la tovallola del costat, la família perfecta, jove i atractiva, amb dues nenes petites que saltironen mentre juguen a empaitar-se al voltant del para-sol. Em fa l’efecte que són estrangers, però no sabria dir quina llengua parlen, potser una mena d’argot eslau que estranyament adquireix, barrejada amb el vent, la musicalitat del portuguès. La mare demana a les nenes que es treguin el banyadoret moll i les fa passar una a una per la falda per untar-les de crema solar amb unes manotades tan enèrgiques que fan tentinejar les criatures. Quan els ben refrega la cara (“tanca els ulls!”), reprodueix un gest antiquíssim que ve de les besàvies que rentaven la cara dels fills amb aigua glaçada del pou de bon matí i que totes les mares de després hem imitat amb cega obediència, armades d’aerosols i ungüents. Em distrec un moment i, quan torno a mirar, la dona està donant el pit a la més petita, de dos o tres anys. El quadre no pot ser més idíl·lic, excepte que totes dues s’han de protegir amb una gorra perquè el para-sol l’ocupa sencer el pare, assegut en una cadireta de tisora repassant-se des de fa estona les ungles dels peus. Jo només vaig aguantar l’alletament tres mesos, fastiguejada d’una criança demolidora encara que de gran fotogènia, i em vaig passar els següents, fins que el nen va fer l’any, demanant-li perdó per haver claudicat, torturada per les recriminacions pediàtriques. Admiro el valor d’aquesta dona, però no l’envejo. Els biberons no xuclen ni una gota de l’amor que una mare sent pel seu fill, i li estalvien ser una vaca al costat d’un pedicur.