El pas de flanc

Es tracta d’una expressió que correspon a la terminologia alpinística però que es pot referir a expressions polítiques, que és el que em proposo fer. L’alpinista tira pel dret, que és el camí més curt per arribar a dalt. Si no hi ha cap inconvenient greu, hi arribarà sense canviar el camí. Però sovint es troba que el camí li ofereix un pas infranquejable. Aleshores ha de fer o intentar fer un pas de flanc. És a dir, seguir un camí que planeja i que permetrà arribar a una canal que li permetrà continuar el camí que estava fent. El pas de flanc és utilitzat molt pels alpinistes i forma part de la tècnica d’aquest esport.

Joan Güell, l’industrial cotoner, navilier i moltes coses més, del segle XIX, va fer una referència clara al pas de flanc en un dels seus escrits. Deixi’m dir que fa uns mesos es va decidir treure l’estàtua de Joan Güell a la ciutat de Barcelona amb l’argument que s’havia dedicat a l’esclavatge. Ho trobo una bestiesa. Joan Güell no va ser un comerciant d’esclaus que els anés a buscar a l’Àfrica, sinó que els utilitzava a Cuba per a les feines del camp, com tots els altres catalans i castellans que hi havia a l’illa. Si seguim aquest argument de l’esclavatge haurem de refer la història i desmuntar una pila de monuments. Güell va ser un gran català i ho va demostrar prou amb la seva activitat industrial. Els seus descendents han seguit la mateixa trajectòria. Deixem Güell i el seu pas de flanc i tornem a l’escalada i als problemes que crea.

La paraula procés ha adquirit un significat propi. No sé si l’Institut d’Estudis Catalans haurà d’introduir una nova accepció al Diccionari per significar que és el camí pel qual s’ha optat per aconseguir la llibertat de Catalunya. En tot cas, el procés integra tots els polítics que procuren escollir el camí més curt per arribar a dalt. El pas de flanc els hauria de fer veure que a vegades no val la pena trencar-se el cap en un pas difícil i que convindria més buscar-ne un altre, a la dreta o a l’esquerra del camí, per trobar una canal que no ofereixi els obstacles de la que seguien. Gosaria dir que no hi ha cap alpinista que no hagi fet un o uns passos de flanc al llarg de les seves escalades. Des del punt de partida pot semblar que es perd el temps amb el traçat de la diagonal que no apropa al cim, sinó que el manté a la mateixa distància, però els escaladors saben perfectament que si troben una canal millor l’ascens tornarà a estar al seu abast i el camí serà més curt i més ràpid. Aconsellaria als protagonistes del procés que facin aquest raonament de tant en tant i es preguntin si el camí que fan és el més dret però amb més problemes, mentre que potser una mica més enllà, a una banda o una altra, trobarien un camí més fàcil per seguir endavant. No estic fent cap proposta concreta, però vista la dificultat de la situació en aquests moments, sí que gosaria dir que valdria la pena estudiar un pas de flanc. Potser perdrem una mica de temps fent-lo, però després el guanyarem. Hi ha camins que no són substancials però permeten superar aquell pas tan difícil. El que queda clar és que el pas de flanc ha de ser acceptat i beneït per tots els escaladors, ja que d’altra manera allò seria un batibull, més que una escalada.

M’agrada la muntanya però no he fet mai escalada. Però sí que m’he fet un tip de veure escaladors amb èxit utilitzant el pas de flanc. No valdria la pena estudiar aquest possible pas i veure si així trobem un camí més franquejable?