Els que viuen a l’estranger

Hi ha historiadors que neguen que Carles Puigdemont, Antoni Comín, Clara Ponsatí, Marta Rovira, Anna Gabriel, Valtònyc... puguin ser considerats exiliats. Alguns articulistes i analistes polítics, sospito que sense notar ratolinets al cul, es refereixen a aquestes persones amb una torsió de llenguatge certament violentada: “els independentistes que viuen a l’estranger”. Sí, vaja: ben igual com si parlessin de la meva adorada tia Engracieta, que fa més de cinc dècades que viu a Sydney i no és dependentista. Les coses estan com estan. No em consta que el MUME, el Museu Memorial de l’Exili, hagi ampliat el seu camp temàtic amb la inclusió dels noms i casos que acabo d’esmentar.

Els estàndards de la definició d’exiliat consignats per la teoria política, diccionaris o institucions com l’ONU, que fins i tot contemplen l’exili com a decisió voluntària motivada per raons polítiques o de justícia, són conceptualment prou flexibles per abraçar un magma de casos plural, molt divers. Tot i així, alguns progressistes jacobins i també alguns independentistes s’han esquinçat teatralment les vestidures quan han advertit que els etiquetats com a fugados de la justicia (Fuigdemont, en l’argot d’alguns indepes) podien tenir reconeixement d’exiliat. I ho han fet a través del xantatge i el dogmatisme: “Considerar que Puigdemont és un exiliat seria banalitzar l’exili republicà”, han dit.

Contraposar la tragèdia incontestable i massiva de l’exili republicà després de la Guerra Civil per negar que hi pugui haver altres formes actualitzades d’exili, respon a una voluntat de patrimonialització i control de la memòria històrica, una memòria domesticada, producte final de la Història ja entesa com a fossilització de la història. Estem, és clar, davant d’una intenció de domini del present. En aquest punt ningú no ha d’oblidar que la delicada revisió del passat es fa sempre des del partit pres del present. Ho diu molt bé Faulkner amb el soroll de la fúria: “És que el passat ni tan sols ha passat!”