Pornografia a l’abast: enganxifosa

Molts –de debò, molts!– nens i nenes del nostre país descobreixen –quan no entenen ni què és– la pornografia. Qualsevol dispositiu digital (sigui seu, a la pròpia casa o a la d’altres) els mostra una experiència sensorial que els impacta inesperadament. El món s’ha fet estret: tots residim arreu i la xarxa en va plena. No existeix una vacuna contra aquest fenomen. N’hi ha que em diuen que “és natural” això, que als participants els agrada fer-ho i que és consentit. Discrepo: la inflamació de la sexualitat –i no només en el porno dur– és un negoci milionari d’explotació d’humans. Està acreditat que, de mitjana, el jovent s’ho troba ben abans dels dotze anys: videojocs, mòbils, pop-ups, etc. Si ara voleu prioritzar l’audiovisual –més que no pas llegir-me– teniu bons TED Talk a Why we need to talk about porn (Robertson, 2019), o a Growing up in a pornified culture (Dines, 2015).

Per a alguns la pornografia –en la forma que fos– havia estat la seva primera educadora sexual. Ara ho ha esdevingut per a la majoria d’adolescents. Quasi sempre la família i l’escola arribem tard. A més, tampoc en això se sap personalitzar prou ni s’atén la diversitat. Un desastre, els ho asseguro. Som cecs a l’escola en l’educació sexual? O bé és que es confon amb informar d’anticoncepció o de les ITS o les propostes de jocs de masturbació o d’erràtiques experimentacions psicosexuals? El currículum no immunitza pas contra Pornhub o XHamster (millor veure’ls només a Viquipèdia). Alguns fets sobre la pornografia: (a) és –i sempre ha estat– inevitable, no desapareixerà. Compromesos amb la llibertat d’expressió, des d’una perspectiva merament legal, els pornògrafs tenen dret a publicar; (b) és qualsevol “ús menyspreatiu d’una altra persona –en imatges o sensacions– només per a un propi plaer sexual”. Cal no confondre-la mai amb estimar: “l’oposat de l’amor no és l’odi, sinó la utilització” (Joan Pau II); (c) es viu diversament en els homes –ens du a l’excitació– que amb les dones, a les quals interessa més la comunicació. Sol derivar sovint a sexe oral, anal o altres extrems –viscuts amb dolor o disgust– i és addictiva i progressiva: el ruixat d’endorfines altera àrees del cervell i modifica els hàbits personals. Del benestar i aparent control ens precipitem a una mirada només genital.

Per què ara s’expandeix més aquesta droga? Es parla de les 5 “A”: assequible (sembla gratis), accessible (a un clic de distància), anònima (ho amagues, fins que t’enxampen), acceptada (se’n fa broma) i agressiva (no és tova: dones violentades, amb humiliació, per un o més homes, etc.). Els adolescents no en parlen amb la família i sovint interpreten que aquest és el tipus de sexe que cal esperar d’una relació: sotmetre l’altre, parlar-se com als clips, experimentar accions degradants. No és un món real, de cossos atractius, disponibles, sensuals: és “de mentida”!

El sexe és un desig que generalment tots experimentem, però no una necessitat de supervivència. Si es vol enquadrar en la dignitat humana, cal educar la mirada, fer neta la passió, construir un sexe amb amor, i ressituar el lloc de la genitalitat. El negoci dels productors rau en dependència de l’excitació física. Però sabem que és possible relaxar-se i gaudir en el marc de la relacionalitat, amb una sexualitat no inflamada?

Als joves, la pornografia ambiental els pren la innocència, els pot desviar les conductes i els atorga un poder trencadís basat en el narcisisme. Un món de fantasia, certament fastigosa, amb minses connexions emocionals. Recomano “stop porn, start sex”, una opció positiva d’ajuda.

Havia promès propostes constructives: (a) evitem les pantalles en espais solitaris i deixem que els íntims vegin els nostres historials d’accessos; (b) reflexionem davant les preguntes de les criatures sobre la intimitat i la reproducció (d’on venen els nens?), el desenvolupament físic (per què tenim òrgans diferents?) o els estils de vida (aquell té dues mares?); (c) considerem la meravella del sexe: ens orienta la vida i permet expressar una donació total, fins i tot física, però mai “bestial”; i (d) siguem sincers –a la llar, la feina i arreu– donant-nos suport.

Ens en sortirem? I tant que sí.