Marejar perdius

On són els de Parlem-Hablemos? Aquella gent amb samarretes blanques que va brotar de sobte el 2017 arran de la força de l’1-O i de la por (fundada) de l’Estat d’estar perdent el control de Catalunya? Van fer una manifestació amb tot el suport mediàtic de l’espanyolisme progressista, volent-se situar en una mena d’equidistància entre dues forces poderoses i equivalents (l’independentisme i l’unionisme), i clamant perquè s’asseguessin a dialogar i evitessin una escalada perillosa de la crisi. Només un costat estava disposat a parlar, fins al punt de suspendre la declaració d’independència uns segons després de declarar-la, creient que seria possible parlar-ne. Era una engany. Ningú a l’altre costat va aprofitar aquella treva per parlar-ne, i els senyors de les samarretes blanques ja no van tornar a aparèixer. El 155 es va acabar imposant, davant la voluntat de la part catalana de no fer ús de cap mena de força, ni que fos de resistència passiva, per defensar el que el Parlament havia aprovat aquell octubre. Ara seria un bon moment perquè tornessin els de Parlem-Hablemos. És el moment dels acords: la setmana del 13 de setembre es reprèn, si és que mai es va engegar, la “taula de diàleg” fruit d’un acord d’investidura entre el PSOE i ERC. Normalment es dialoga per evitar una crisi. Però quina crisi i quin perill té l’Estat espanyol ara mateix? El govern català ha renunciat formalment a la unilateralitat, de manera que el PSOE ha respost deixant aquesta carpeta catalana al fons del calaix. Desparant la taula abans que comenci el dinar. Per què han de fer concessions, si l’altra part ja ha renunciat a plantejar cap problema? Els de Parlem-Hablemos poden continua amb les seves llargues i cíniques vacances, que tot està en ordre: no hi ha cap iniciativa catalana que posi en perill l’Estat; és a dir, no hi ha res seriós de què parlar. Només marejar perdius.