Absència de líders (II)

La primera vegada que vaig escoltar Jordi Pujol parlava de la socialdemocràcia a la sueca. Era abans de la legalització dels partits, amb la sala plena a vessar de gent i esperança perquè s'albirava el sol després de la llarga nit del franquisme. Pujol va jugar bé les seves cartes i va aconseguir ser el president de la Generalitat durant 23 anys. No és el lloc de fer balanç, però, simplificant-ho molt, la política del peix al cove no ens ha portat enlloc. La desafecció actual cap als polítics catalans i la mala relació amb Espanya no són atribuïbles només al tripartit, ni tampoc a l'estupidesa malaltissa d'un anticatalanisme que ha superat l'esperpent i la racionalitat. Hi pesen, i molt, els anys de govern de la coalició CiU. Pujol té moltes virtuts i és un gran estadista. Només cal llegir l'entrevista que publicava Presència a començament de juny, amb motiu del seu 80è aniversari, per apreciar la seva talla política, la seva capacitat d'anàlisi i la seva visió global. Però aquesta intuïció no va servir per consolidar una Catalunya políticament sòlida ni econòmicament forta. Una de les crítiques més contundents que se li poden fer és la seva incapacitat per donar ales als seus col·laboradors més directes. El cas de Miquel Roca és el més paradigmàtic, però n'hi ha més. Des que va plegar Pujol, el partit s'ha rejovenit amb algun perfil inquietant. Potser Artur Mas tornarà a guanyar les eleccions, fins i tot amb una majoria suficient per governar, però ara que el sobiranisme ha començat a demostrar una ambició real de futur, Mas i CiU hauran de començar a deixar el possibilisme de banda i definir-se com un partit que ja no pot pactar amb el PP. Mas haurà de demostrar aviat de quina fusta està fet o si tot plegat no haurà servit de res.