Guanyarem!

Des de fa una dècada, els articles que escrivia per aquestes dates eren plens d’optimisme intuint diades multitudinàries de gran ressò internacional. I sense cap mena de dubte ho van ser. Aquest l’escric el dia 9 i es publicarà el 12 i, per tant, m’eximeix de la responsabilitat d’animar a la mobilització o de fer el contrari cansada com estic de les samarretes de colors, de les escenografies, dels somriures ingenus o de plataformes que acaben absorbides i mal digerides pels partits. Tant de bo la Diada sigui un èxit perquè el procés l’ha mantingut viu la gent, una gent que es decep, es cansa i s’enfada, com ho faig jo, però que sempre respon. I si no ha estat un èxit, tant de bo vagi errada, no és perquè la gent hagi perdut un bri dels seus principis i dels seus anhels de llibertat, és perquè està cansada del comerç que es fa amb els seus vots. En tot cas no és, com diran, perquè el procés s’ha acabat, és perquè la gent reclama una altra estratègia.

La taula de diàleg, tal com diuen les enquestes, no se la creu ningú, perquè una taula de diàleg amb vetos i línies vermelles no és una taula de diàleg, és una comèdia per fer veure que es fa cas a una imposició d’Europa. Però Europa no és ximple i sap molt bé que amb les condicions que imposa l’Estat de no parlar del problema que ha originat el conflicte cap de les negociacions que s’han dut a terme en aquests darrers anys per resoldre conflictes molt greus no hauria funcionat. La comunitat internacional fa anys que resol conflictes i sap que taules amb línies vermelles són un fracàs abans de reunir-se, que justament les taules i el diàleg són per negociar, i en les que tenen èxit tothom ha d’estar disposat a perdre alguna cosa per guanyar-ne moltes més.

És veritat que l’independentisme està dividit entre els que creuen que el 27 d’octubre es va proclamar la República i que cal defensar-la i els que renuncien al valor de l’1-O i esperen que l’Estat permetrà un referèndum un dia o un altre oblidant que Madrid no és Londres, que ja s’està preparant per si a Escòcia guanya el sí en un referèndum que els anglesos permetran. (Un parèntesi, alcaldessa, un referèndum no és una ximpleria, és una expressió democràtica bàsica, i tot i que veus de l’Ajuntament, no vostè, han dit que la ximpleria es referia a la política del pim-pam-pum, miri, la prefereixo a la del bla-bla-bla, la seva.)

L’independentisme dividit és el dels partits. Estic segura que la majoria de gent, la que va defensar les urnes i el vot arriscant el físic, ha anat a la manifestació reivindicant que de referèndum ja se’n va fer un i que es va guanyar i existeix un Consell per la República que, com diu el president Puigdemont, és la institució republicana que recull la legitimitat de l’1-O. Això sí, aquest Consell s’ha de construir amb la gent i oblidar uns partits que estan entretinguts a barallar-se per veure qui recull més molles de l’autonomia; altrament, no funcionarà.

Hagi passat el que hagi passat aquest 11 de setembre, posem-nos a treballar d’una vegada per construir un relat d’un país que convenci la gent, que faci sentir la necessitat de formar-ne part. Penso un cop més, i disculpin les meves repeticions, en la feina dels pares de la independència americana per fer una Constitució que fes sentir la gent orgullosa de pertànyer al nou país i segura que hi guanyaven i molt. Què vull dir? Que es faci un esforç de comunicació i que s’expliqui, per exemple, quina seria la fiscalitat d’una Catalunya independent, com beneficiaria els seus ciutadans, com es podrien millorar les infraestructures, la sanitat, l’educació, les pensions i, en general, el nivell de vida de la gent. Que el Consell per la República estudiï a fons l’obra de la Mancomunitat per modernitzar Catalunya, i que no va tenir cap problema a convidar la Maria Montessori o l’Einstein per reformar l’educació i la ciència. Que algú estudiï a fons l’informe Rethink que acaba de publicar-se sobre les tres grans disrupcions que canviaran el món d’aquí a deu anys i que faci propostes per adequar Catalunya als reptes que es plantegen. I tantes altres coses que demostrin a la gent la importància del procés, sempre des de l’empirisme, no des de llargues elucubracions teòriques expressades en fòrums d’iniciats que avorreixen per comptes de generar entusiasme.

En tot cas, dit tot això, i hagi passat el que hagi passat a la Diada, guanyarem. Guanyarem perquè l’Estat ja fa tempos que ha perdut, però encara no ho sap.