Una Diada de força, però dispersa

La Diada acostuma a ser un termòmetre del moment polític que viu Catalunya. Dissabte passat, la Diada ho va tornar a ser després dels últims anys marcats per la repressió i la dura pandèmia que impossibilitava les mobilitzacions. La manifestació de l’ANC ha tornat a demostrar que l’independentisme es manté vigorós, amb molta més força del que alguns es pensen. Un fet que no hauria de sorprendre si tenim en compte l’acumulació de forces que aconsegueix aquest moviment polític en cada contesa electoral. Però no és menys cert que l’independentisme s’ha mostrat dividit aquest Onze de Setembre. Sempre hi ha hagut diferències òbvies però s’havia procurat mantenir-les en els despatxos. Ara s’han traslladat al carrer amb episodis com els xiulets a expresos polítics com Oriol Junqueras. Des del meu punt de vista, són fets lamentables però que pertanyen a l’esfera de minories que s’expressen escridassant els polítics. L’independentisme és molt més que els que escridassen Junqueras o dirigents d’ERC. Fins i tot és molt més que els que participen en les mobilitzacions de la Diada. Per això és tan fort. Però només avançarà canalitzant aquesta força cap a objectius concrets. La taula de diàleg i negociació potser no donarà fruits. El govern espanyol no dona gaires senyals per a la confiança. Però la proposta inclou objectius concrets que permeten canalitzar tota la força de l’independentisme i fins i tot més enllà enllaçant amb capes socials republicanes que encara no han fet el pas cap a la independència. Aquests objectius són l’autodeterminació i l’amnistia. Rebutjar aquests objectius plantejant una exigència genèrica d’independència, sense explicar com i amb quins costos es pretén materialitzar, més enllà d’exigir a un president que la “faci”, és al meu entendre malbaratar la moltíssima força que, malgrat tot, manté l’independentisme, encara que sigui des de la seva pluralitat i complexitat.