Visca les escoles!
Jo plorava. Poca estona, però plorava. Recorden vostès què feien el primer dia d’escola. De fet, sempre he estat de plor fàcil i els primers dies d’escola sempre era un bon moment per treure a passejar aquesta virtut. Ahir molts nens i nenes van fer el mateix. Deixar anar la mà de la mare o el pare amb sort o dels avis si les tasques laborals manlleven aquesta oportunitat als progenitors no és fàcil. I menys si es té en compte que els infants feia des del 22 de juny que campaven al seu aire, entre casals, colònies i estades a casa dels avis, amb fortuna en un punt de la costa. Massa setmanes entre la fi de les classes i el retorn a les aules. Des de fa anys hi ha teories de pedagogs i d’entitats de renovació educativa que aposten per racionalitzar més els festius; però aquest és un país on costa canviar costums.
Un nou curs amb mascaretes, gel hidroalcohòlic, entrades escalonades i mantenint els mestres Covid de reforç, però amb l’experiència d’un curs sencer a l’esquena en plena pandèmia. Jo era dels que a aquestes alçades no tenien cap confiança que el curs fos més o menys normal, i la realitat em va anar desmentint trimestre rere trimestre. És cert que uns no van ni confinar-se i altres potser van acabar confinats tres o quatre cops, però l’escola, aquesta institució mai prou ben valorada, va aguantar. Recordin que a l’inici de la pandèmia el primer que es va tancar van ser les escoles i els instituts, i allò va palesar que els centres educatius i el món educatiu són un pilar de la nostra societat. A vegades caldria que els governs encara posessin més al centre de les seves polítiques el món educatiu. No és xerrameca que el futur és a les escoles i instituts, i encara més si parlem d’igualtat d’oportunitats. Els estudis mostren que, malgrat molts esforços, el nivell socioeconòmic de la família acaba marcant també l’èxit escolar. Ara que s’han acabat les vacances escolars i molts han estat setmanes i setmanes amb els seus fills o nets, valorin millor la tascar que fan les nostres mestres i professors per formar els nostres joves per al dia de demà. Ara ja no ploro per entrar en un lloc com una escola. Ara, però, encara m’emociono lleument quan deixo el meu fill a les portes de l’escola i li dic: “Aprèn molt i passa-t’ho bé!”, mentre li deixes un petó en algun racó del rostre i entre mascaretes.