La taula de la discòrdia

Ja és ben estrany, que es faci una taula de diàleg (ara sí, ara sí, ja és aquí, ja és aquí) però que només es pugui par­lar de segons què (Pedro Sánchez ja va dei­xar clar dilluns a TVE que del referèndum res de res) i que no s’hi pugui asseure segons qui (Ara­gonès –o La Mon­cloa?– va excloure ahir els mem­bres pro­po­sats per JxCat). No fa bona pinta aquesta taula de diàleg, escri­via ahir al final de l’arti­cle en aquest mateix espai. Doncs avui la fa pit­jor. A la pri­mera taula de diàleg (se’n recor­den, d’aquell 26 de febrer del 2020?) s’hi podia asseure qui deci­dis­sin els par­tits. En aquesta es veu que no. A la pri­mera hi eren els dos pre­si­dents, Torra i Ara­gonès. Avui sem­bla que no; que Sánchez i Ara­gonès es reu­ni­ran pri­mer ells dos sols i després pas­sa­ran a salu­dar les dele­ga­ci­ons però no es que­da­ran a la reunió. No fa bona pinta. Ni el cop de puny d’Ara­gonès (que és capaç de tan­car-se un cap de set­mana en una masia amb Jordi Sànchez i tan­car ells dos sols un pacte de govern i ara, en canvi, no poden seure junts a la taula de diàleg) ni les rela­ci­ons entre els dos socis de govern, que si ja no eren prou com­pli­ca­des després del ridícul fet amb l’aero­port (aquell pri­mer anunci eufòric fet pel vice­pre­si­dent Puig­neró em sem­bla cada cop més estal­vi­a­ble), ara ni ells matei­xos deuen saber ava­luar com estan. S’asseu­ran junts a gover­nar i no s’asseu­ran junts en una taula de diàleg on es parla del prin­ci­pal pro­blema polític que té aquest país? Serà estrany, si més no. Tan estrany com que a la reunió d’avui a Palau només hi hagi mem­bres del PSOE, de Podem i d’ERC, que no dei­xen de ser totes elles for­ma­ci­ons que van sig­nar el pacte d’inves­ti­dura de Pedro Sánchez. Pot­ser és que final­ment era això i ja els està bé a tots, als que hi són i als que no hi són. No ho sé. Hi ha qui lle­gint-me suposo que dirà allò que sem­pre tiro aigua al vi. Segur, però, que no han estat ells matei­xos, els qui s’han anat tirant l’aigua per sobre, amb tant de càlcul par­ti­dista –els uns i els altres– i tant de secre­tisme sobre una tro­bada de la qual encara no sabem l’ordre del dia? El que em sap greu és que només en sé veure un, que tre­gui pro­fit d’aquesta situ­ació. I és Pedro Sánchez.