Pèrdues de memòria

El pare està a punt de fer els noranta. Eixerit, surt a caminar tres cops al dia. Fa compres, s’encarrega de fer gestions. Un nonagenari autònom, en línies generals. I, vagi per endavant: l’estimo. Això sí: és desmemoriat. Una cosa no treu l’altra. Qui no el coneix, sempre fa el comentari –sempre!–: “Són coses de l’edat!” Em mossego la llengua perquè tinc la boca cansada: de tota la vida que el conec que té una memòria selectiva excel·lent –només escolta i reté allò que li interessa–, unida a una capacitat indestructible de fer sempre la seva santa voluntat. Coses de l’edat són que sordeja i ho nega. Aquestes coses de l’edat, que a vegades em fan plorar, no tenen res a veure amb la manera d’enfocar la vida. Hi penso, tot llegint una notícia sobre l’Afganistan. Ens assemblem, el pare i jo. La immediatesa em supera, i els meus interessos. Se m’obliden, fins i tot, esdeveniments que em són coetanis. A propòsit de l’11-S i els atemptats als EUA, he repescat les classes d’història i he recordat com va ser allò que els nord-americans van usar els talibans per frenar els soviètics a l’Afganistan, sense ser conscients que alimentaven una bèstia. I si n’eren conscients, se’ls en fotia. Torno a sorprendre’m, com fa el pare amb cada pel·lícula del far west –les ha vist totes, o les ha dormides–. I redescobreixo els EUA i els seus embolics, les polítiques erràtiques i la visió de túnel de tots. Repetim els errors perquè no recordem, perquè no tenim la memòria necessària per aprendre de l’experiència. Per això els pares es barallaven. Un o tots dos, no paraven atenció. Repetien els mateixos errors. Sempre.