Vagin passant

Viure el moment és una actitud positiva en la vida, però enlloc està escrit que hagi de ser sempre agradable, ni tan sols suportable. Mirin, si no, el tràngol d’aquest Barça lil·liputenc –rebregat altre cop pel Bayern abans-d’ahir a la Champions– en contrast amb l’orgullosa plenitud viscuda fa deu anys o el renaixement que sens dubte viurà quan torni a alinear rumb, temps i recursos. O mirin els demòcrates a l’Estat espanyol, tan feliços i esperançats per la mort del dictador, descobrint la llibertat i podent escollir governants, i ara tan conscients de l’statu quo de veritats imposades, poders fàctics, corrupció assumida i drets vulnerats a discreció del qual formen part els agradi o no. El mateix passa a Catalunya, on la majoria política independentista ha estat capaç d’alinear-se fins a les últimes conseqüències amb el mandat democràtic dels catalans, que els reclamava el dret a decidir el seu futur; ha estat capaç d’unir les seves forces per organitzar el referèndum de l’1-O, derrotant l’Estat espanyol i obligant-lo a mostrar la seva cara més autoritària i violenta contra urnes, paperetes i ciutadans desarmats; ha estat capaç d’il·lusionar algunes generacions de catalans amb la possibilitat de poder fer realitat el somni d’una Catalunya lliure, i ha estat capaç també d’entomar la presó i l’exili amb el cap alt i les conviccions intactes..., per, tot seguit, demostrar-se capaç de dilapidar aquest capital democràtic, aquesta dignitat nacional, aquesta credibilitat política, aquest moment històric i aquesta il·lusió col·lectiva, amb divisions, desavinences, deslleialtats, partidismes, política de curta volada, numerets inexplicables com el de l’aeroport del Prat o la mesa de diàleg amb Espanya. En definitiva, amb incapacitat per elevar la mirada i el nivell i intentar pensar i actuar com el país i l’estat que volen ser algun dia. És difícil imaginar que l’arribin a veure, però qui ho sap...