Arriben els estiuejants

Fa dos dies van arribar al meu poble per passar-hi la resta de l'estiu la Conxita i la Trini, dues veïnes que habitualment viuen a Irun perquè la segona va casar-se amb Manolo, un basc que va conèixer quan en aquest racó de Catalunya pròxim a la frontera ell feia una llarguíssima mili de càstig per haver sigut soldat republicà, i la primera se n'hi va anar quan la germana va enviduar i, en poc temps, van morir els seus dos germans sastres. El meu pare va veure com arribaven i les vam anar a saludar per donar-los la benvinguda.Vaig sentir una alegria que em va fer pensar en la que sentia de petita quan arribaven els estiuejants al meu poble i amb ells la vida semblava diferent. També en la tristesa que sentia quan, mentre acabava l'estiu, la marxa dels estiuejants anunciava que els dies no serien tan bells, llargs i divertits. Però també vaig pensar que la meva alegria era pròpia de la consciència del pas del temps perquè, tenint les meves veïnes més de vuitanta anys, em va fer contenta que continuïn vivint amb prou forces per fer les maletes i estiuejar al seu poble. A la nit, havent sortit al balcó per respirar frescor després d'un dia de pluja, vaig entendre encara més el motiu de la meva alegria en relació amb el pas del temps. Mirant el carrer, vaig pensar que la meva mare feia deu anys que va mirar-lo per última vegada i se'm van fer presents alguns dels veïns que ja no hi són.

Després vaig pensar que del carrer havien desaparegut les botiges de queviures de la Cristina i l'Elvira, la llibreria de l'Emília, la sabateria de la Sara, la botiga de roba de la Nuri, l'espardenyeria de la Dolors, el garatge d'en Xicu mecànic, les fotografies de l'Andújar, la carnisseria de la Valentina, la gasolinera de Can Pau i el cafè de Can Tirado, on també hi havia el cine Amèrica. I que tampoc no hi havia la drogueria de casa. Ni la sastreria de Can Rosendo. Les Rosendes, però, havien tornat a aquest món fantasmal i em va alegrar el fet que el meu pare i la meva tia se sentirien més acompanyats.