Riure a cor què vols

Anem mancats de riures, d’aquells explosius, que t’envaeixen sense avís previ i et converteixen en un remolí sense aturador. Trobo a faltar aquells episodis de cargolar-se de riure que, personalment, tinc molt associats a l’etapa escolar. Només calia una espurna per encendre’ls, eren altament contagiosos i s’acabaven amb mal de panxa i amb llàgrimes als ulls. Vaig sentir la punxada de l’enyorança en veure, en diferit, l’atac de riure que els va agafar al periodista Xavier Graset i a l’escriptora Montse Barderi durant l’entrevista del programa Més 3/24 de dimarts. Un moment televisiu per recordar que, a punt de tocar la mitjanit, devia salvar a molts d’una jornada desmoralitzadora després de veure com ERC i Junts es tornaven a tirar els plats pel cap per enèsima vegada i a pesar de la imatge d’anar a l’una que els dos bàndols s’entesten a donar i a la qual ningú dona crèdit. Els efectes positius de la Diada, amb un missatge clar demanant unitat, es van esvair en un tancar i obrir d’ulls. Reconec que alguns dels esdeveniments que han transcendit els darrers dies, inclosos el protagonitzat pel bisbe emèrit Xavier Novell, em generen desconcert: no sé si somriure o plorar. I penso que en política i en religió, davant del que se’ns presenta com a fets inescrutables, riure a cor què vols és una bona teràpia.