Colonització

Sentir-te aixafat per una cultura que t’imposen, sense que tu hagis volgut, és patètic.

Sí, sí, ja ho sabem... sempre hi ha hagut moviment de cultures, grups de gent que, generalment per la fam o la pesta, o per ambdues coses, han fugit dels llocs d’origen cap a noves terres, tot cercant els aliments i la salut. Si anem cap a la nit dels temps, de colonitzacions n’hi ha hagut tantes...! I costa tant d’anomenar-les!

Si escoltem Cavalli-Sforza i Noah Harari, venim de les migracions prehistòriques vingudes de l’Àfrica, lloc on, segons ens expliquen, hauríem d’anar a la recerca dels nostres avis... allà, enmig dels micos. Amb ells i amb Stephen Hawking, que ens llança als estels, podem anar a raure al món de la pura imaginació.

Aquell món que ens porta a no creure en ben res... després d’haver cregut en tot. Encara, però, podem ser fidels a les llengües, que amb els mots ens expliquen el món. Que els mots són creats pels pobles, els parlants, i diuen el que els hem ensenyat a dir. Si d’un arbre en destriem elements, formes, en fem un mot. Si al bosc hi descobrim un fruit saborós, l’anomenem. I no podem dir mots que no vulguin dir res. És allò d’El nom de la rosa: “Stat rosa pristina nomine. Nomina nuda tenemus.” Per això és amb les llengües, amb la seva imposició, quan s’exerceix una veritable colonització. I és en les llengües on podem descobrir la història dels pobles.

Nosaltres, aquest poble que habita unes terres que un dia foren habitades per tot d’homínids vinguts de no sabem ben bé on, aquest poble només té clara una cosa: som 7 milions i mig de persones que hi vivim. La majoria de nosaltres té una llengua mil·lenària com a pròpia, a part de recents migracions. Aquesta llengua ens descobreix que és una derivació del llatí. I, és clar, concorda del tot amb la veritable colonització que Roma va fer al voltant de tota la Mediterrània, des del s. III aC. I que s’ implantà del tot a l’àrea on es parlen les llengües derivades de la llengua de Roma, aquell llatí transformat com a llengua del poble. Cap a Florència s’hi formà la italiana; al país dels francs, la francesa... A la península Ibèrica, una colla de llengües: portuguès, gallec, asturià, navarrès, aragonès i, tornant cap a l’Atlàntic, el lleonès, el castellà... i aquí una d’elles es formà enmig d’un esclat de muntanyes que moren al mar. En diem llengua catalana. La de la Bètica, Andalusia, devia ser forta i bella.

I és en la llengua llatina on els lingüistes troben la petja d’altres colonitzacions. Una d’important, potser vinguda aquí amb el llatí, fou l’indoeuropeu. Sembla que és l’origen de totes les llengües formades a Europa, parlada en els seus orígens, per uns grups del sol ixent. És l’indoeuropeu la resta d’una gran colonització? Deixem el tema per a la investigació. Sorgit d’una cultura estudiada a fons per l’arqueologia, amb fonaments d’habitacles per tot arreu, a casa nostra el llatí conserva unes paraules de la cultura ibèrica... Una cultura autòctona, formada des de Montpeller a Cadis. Sí, al corredor mediterrani..., lloc que van utilitzar els llatins..., lloc que els castellans no troben. La irrupció dels sarraïns influí les llengües peninsulars en relació amb el temps d’assentament. De l’àrab, el català en conserva alguns mots. Havia estat una colonització, la vinguda dels romans? I tant! I la dels àrabs...? Influïren 700 anys a les terres de garbí, on van imposar la seva bellíssima cultura, a Sevilla, Còrdova, Granada...

Veig la manifestació de Barcelona. Un lema és “Ens han colonitzat”. I sé que és cert. Encara estem colonitzats. Fins al 1714 vivíem dins una cultura, aquella que venia de l’indoeuropeu, dels ibers, de pinzellades gregues, dels romans, mots dels àrabs. La llengua que es va anar formant fins a explicar-nos el món en català. El 1714 la colonització la va fer una monarquia. Amb la imposició de la llengua castellana, que es cruspí quasi totes les de la Península. La monarquia borbònica. Una monarquia que es barallava amb una altra, els Àustria, per a repartir-se Europa. Ho va voler anul·lar tot: institucions, universitat, i especialment aquella antiga llengua que ens explicava el món. No ho va aconseguir... Hem hagut de passar per Renaixences... I per la salvatjada d’un general, salvatjada que encara cueja. No ens han exterminat. Ens alcem amb esperança cada 11 de setembre, la data que recorda que van intentar arribar aquí com una colonització.