Pit, cuixa o carcanada?
Amb el meu amic Pere de can Nyanya (Vilacolum) ens havíem de veure aquest agost, però m’acaba de trucar per dir-me el que ja suposava: nets i nebodets els han tingut entre
entretinguts i segrestats. Entre tardorals avui això passa a gairebé cada casa, i és que mainada i adolescents han esdevingut –els hem fet– els reis de les famílies, amb més o menys complaença dels afectats. És una part de la diguem-ne educació que pares, avis i ensenyants d’Occident els hem anat aplicant. Una part. D’altres poden ser una certa arbitrarietat que els hem tolerat a l’hora de decidir, des de l’ús dels mòbils fins què acabaran menjant –i sobretot no menjant– a l’hora dels àpats.
Precisament, i ja que parlem de reduccions alimentàries dels joves del primer món, apuntaré una anècdota que vam compartir amb en Pere. Deu fer un quart de segle, corríem per Turquia acompanyant una trentena de joves francesos, enquadrats, amb director i tot. Els havíem de transportar, explicar el país, instal·lar-los en càmpings, facilitar els àpats... Un dia vam decidir que soparien puré, naturalment de sobre, amb pollastre, i en vam comprar set o vull de sencers, un per cada quatre. Coneixent-los, vam separar les cuixes i els pits de les carcanades. Quan van ser servits, amb en Pere vam posar la plata amb les set o vuit carcasses, que en diuen ells, al mig d’una taula, una ampolla de vi a cada banda i una barra de pa. I ens vam disposar a cruspir-nos el que jutjàvem molt més saborós que els insulsos pits i cuixes que ja s’anaven acabant els ados. I, ara un, ara un altre, llevats de taula, se’ns acostaven i, posant cara de xoc emocional, anaven fent un cercle al voltant nostre. Veure aquells dos tipus com, amb les mans i sense coberts, anaven repassant els ossos de colls, ales i costelles, i que de tant en tant es regalaven amb les entranyes i els cors dels volàtils, els produïa un impacte que –després ens ho van explicar– mai no havien experimentat. Ens van fotografiar profusament potser pensant que a casa no es creurien el que per a ells, i segurament per als pares llurs, resultava inexplicable: que preferíssim aquell sopar neolític al que havia estat el seu. Una raresa més que els facilitaven els chauffeurs espagnols que, també quan es parlava de literatura o d’història franceses, els sorprenien amb més coneixements que els seus.
