Un mes després

A només un mes vista, els grans partits donen per diluït l'efecte de la massiva manifestació del 10 de juliol. No la deuen ignorar del tot, però han fet tot el que han pogut per trossejar-la de tal manera que no els afecti en els seus tradicionals càlculs i comptes electorals. Un milió llarg de persones llençades al contenidor de la incomprensió. Aquesta és la pràctica dels partits, que quan ja han entrat en el període electoral no volen distraccions, encara que sigui un arbre més gros que tot el bosc de la desafecció. El PSC mateix no fa cas de res. Fixin-se: ni tenen problemes de relació amb el PSOE, ni la renúncia de Castells els afectarà electoralment, ni tenen vergonya de preparar una campanya naïf després de venir de les campanyes criminalitzadores que perpetrava Zaragoza. A CiU també l'incomoda la distorsió ambiental que ha suposat la manifestació del 10 de juliol. El context econòmic i polític l'han empès prou fins ara per configurar-la com una opció clara de govern en les eleccions de la tardor, i mirarà de dissimular tant com pugui en relació amb el corrent sobiranista perquè l'únic que importa ara és retornar al poder. Després, ja es veurà si Mas serà prou valent per sospesar el llast d'Unió i el pes del nou sobiranisme i atrevir-se a fer la tria i el pas endavant que el convertiria en el líder que sembla que reclama el país real i no el de l'ortodòxia política. ERC ja té prou feina a evitar més fuites de vot, pel desgast del fracàs del tripartit d'una banda i per haver perdut el monopoli de l'independentisme electoral. L'independentisme, per la seva part, sembla que està com sempre. O sigui, disgregat: Solidaritat, Reagrupament, Catalunya Acció, Sobirania i Justícia i altres plataformes, a més dels que resisteixen a ERC. Hi ha moviments per unificar-se en un sol gran moviment. De moment, també com sempre, topen en les petiteses habituals: aquest no em cau bé, aquell em té mania... Però, compte. El 10 de juliol ens va dir que l'independentisme ja no és el que era, una minoria descoordinada, sinó una majoria per configurar. I algú se n'haurà d'adonar encara que no vulgui.