Puigdemont ‘style’

Vaig veure el president Puigdemont per darrer cop aquest diumenge passat. El vaig acompanyar fins a l’aeroport de Carcassona. Tornava de Prats de Molló i se’n anava cap a Waterloo. “La setmana vinent vaig a l’Alguer”, em va comentar. Jo sempre li faig la mateixa pregunta, des de fa anys, quan m’explica viatges a la prèvia: “N’estàs segur? Hi ha cap risc?” Em sé la resposta: “Jo he vingut a fer això, no? No vaig anar a l’exili per quedar-me quiet. He vingut per posar el cas català al tauler internacional.” Coi, si ho ha fet! Anar a Dinamarca li va costar uns dies de presó a Alemanya i anar a l’Alguer, un bon ensurt a tots plegats. Ja ho vaig explicar a La lluita a l’exili, (on per cert hi ha les claus de tot plegat); vaig ser l’únic periodista que va tenir el privilegi de poder entrar a la presó de Neumünster a veure’l quan hi estava detingut ara fa tres anys (per cert que aleshores alguns titulars de diaris espanyols eren molt semblants als d’ahir, i com ara també se’ls van haver d’empassar). Hi vaig entrar amb el cap cot, pensant-me que s’hi passaria mesos, tancat, i que l’extradirien. No sabia ben bé què dir-li. I em vaig trobar un president que gairebé em va animar ell a mi, que m’explicava l’estratègia judicial, com posaria contra les cordes l’Estat i com guanyaria aquella batalla. Sincerament, vista la situació judicial tan favorable després de les darreres decisions de la justícia europea –i dels informes del Consell d’Europa–, no crec que els seus assessors preveiessin la detenció de dijous. Ni probablement la sortida en llibertat quan no havien passat ni vint-i-quatre hores, i sense mesures cautelars. Què volen que els digui? La frase sobre el ridícul i Espanya ja la va dir ell en sortir de la presó. El president volta. Ara vol anar al Canadà. Volia anar a l’Alguer i hi va anar. I a Prats de Molló. I a París. I a Alemanya. I a Suïssa, i a Dinamarca, i allà on sigui. Sap que pot perdre, però hi torna. Puigdemont style. Caldran dies, per saber exactament quin paper hi ha tingut l’Estat espanyol, en la detenció, i per saber com de tocada deixarà una taula de diàleg ja prou estranya. La justícia espanyola –Llarena al capdavant– s’ha estavellat a Bèlgica, a Alemanya, a Escòcia i ara ho vol fer a Itàlia. És tossuda. No tant, però, com ell.