Treballar, però també viure

Encara s’escolten les veus en contra d’apujar el salari mínim interprofessional (SMI) i no els descobreixo res nou si els dic que justament aquestes veus provenen de persones, com a representants d’institucions i partits, que cobren moltes vegades aquest salari mínim, situat en els 965 euros bruts al mes en 14 pagues. Dic, doncs, que s’escolten encara les veus en contra d’apujar l’SMI i mentre hi ha obert un altre debat que deixarà cua, el de la setmana laboral de menys de 40 hores. Una portaveu de la fundació de caixes d’estalvi (Funcas) explicava a un diari econòmic que Espanya és el país menys adequat per establir una setmana laboral de quatre dies, com han començat a provar grans companyies com Telefónica i van proposar els grans sindicats, entre els quals la UGT, fa més de deu anys per reduir la taxa d’atur. Es veu que l’espanyol és el país menys adequat per apujar sous mínims i per reduir jornades laborals interminables, expliquen els que diuen que en saben, per la baixa productivitat i l’estructura en petites i mitjanes empreses. De les pimes no tinc res a dir, però de la suposada baixa productivitat sí que em queixo, perquè aquest “menor rendiment” té més a veure amb factors com l’eficiència energètica que amb l’experiència i qualitat dels treballadors, que també volen viure.