La gent i la terra (2)

En l’article anterior deia que els dos fonaments d’una nació eren la gent i la terra. Analitzada la gent, toca ara fer-ho amb la terra, repassant els seus aspectes econòmics. Parlar de la terra vol dir parlar de la seva geografia i començar amb la capacitat de conreu d’aquesta terra. Catalunya és un país escrostonat i no ofereix les extensions que permetrien grans aprofitaments agrícoles. Des d’aquest punt de vista, només tenim els plans de Lleida. Traiem profit de la resta d’una manera prou diversificada: oli, fruita, fruita seca, vi i cava, flors, hortalisses, etc. El bestiar i la llet segueixen una mica els mateixos criteris. No oblidem el mal que fan els purins dels porcs a la comarca d’Osona, que mata 32.000 porcs diaris procedents de tot arreu.

Si seguim amb la geografia, ens trobem amb un país molt més aprofitable en altres aspectes. El clima és bo, tot i la varietat que proporcionen 300 quilòmetres de costa i una serralada pirinenca amb un pic de 3.000 metres. Pocs països poden fer una cursa com la que es feia fa pocs anys, que començava amb un descens en esquí a la vall de Núria i continuava al cap d’un parell d’hores en una llanxa de vela al llac de Banyoles. Recordem que Carles I d’Espanya recomanà al seu fill Felip II que si volia mantenir el seu imperi posés la capital a Barcelona –Mediterrani–, que si el volia eixamplar la posés a Lisboa –Amèrica– i que si el volia perdre la posés a Madrid. El Mediterrani encara mereix força respecte econòmic a la seva part nord. El futur ha de ser el desenvolupament dels estats àrabs del nord d’Àfrica, que arribarà un dia o altre. Catalunya és actualment una gran potència turística, gràcies a les platges i a la indústria hotelera, a les quals hem d’afegir la riquesa cultural.

Catalunya està molt ben situada en un sud d’Europa que li permet ser punt d’entrada i de sortida d’una bona part del comerç europeu. La seva gran competència és Marsella, que té millors condicions ferroviàries. Catalunya està mancada d’aquestes, “gràcies a la bona disposició” que té el centralisme espanyol pel que fa a Catalunya.

Encara no ens hem adonat de la importància que té Catalunya des que existeix el canal de Suez. Ferdinand de Lesseps, cònsol francès a Barcelona, mereixeria una gran estàtua a la ciutat, més que la plaça que té al carrer Aragó, que no és gaire lluïda. El canal dona pas als productes europeus que van als estats asiàtics passant per Barcelona i a la inversa, és clar, estalviant els dies i diners que suposa donar la volta a l’Àfrica i creuar l’oceà Índic. També aquí tenim la competència que ens fan els ports de l’est europeu, però els estats més rics són els occidentals.

Aquesta situació geogràfica obliga els catalans a aprendre més llengües que el català i el castellà. Els obliga també a viatjar més i a conèixer més món. L’economia catalana ha de ser cada cop més exportadora. Durant el franquisme més del 50% de la producció catalana anava a Espanya, mentre que ara s’ha reduït al 30 o 25% i la resta va a Europa, a Amèrica o l’Àsia. Les institucions econòmiques catalanes han de donar una empenta a l’exportació i a la producció de béns, pensant, a més del consum propi, en el consum exterior.

Crec que no ens podem queixar de la situació geogràfica de Catalunya. Si fóssim la Patagònia o Alaska les possibilitats d’expansió o de creixement serien mínimes. Els nostres avantpassats, que pensaven ja en la independència, posaven Holanda com a model d’una Catalunya independent. No és una comparació dolenta, tot i que ells tenen una major riquesa marítima i portuària, que nosaltres compensem amb una major zona continental.

Un notable per a la gent i la terra catalana!