Ens hem d’acostumar al caos?

De vegades la indignació personal s’acaba balancejant entre la incredulitat i la impotència. Per més que hom intenti trobar un discurs raonable o una acció pensada, la sensació és que portem anys vivint en el trist àmbit de la improvisació per la incapacitat de dissenyar un recorregut coherent que aculli un gran nombre de seguidors. El trajecte a fer té un greu problema, i és que sovint s’aparta de les coordenades mentals i ideològiques que alguns porten anys defensant, i és ara, quan la cosa no dona ja per a més, que s’hauria de fer un replantejament més objectiu i inclusiu, i de ben segur que aquest camí suposarà un desgast important als que ho liderin.

Portem temps minimitzant alguns aldarulls greus a Barcelona: alguns justificant-los, altres mig defensant-los i la majoria callant mentre la decadència de Barcelona anava lliscant cap a un pou cada vegada més profund. Els que fem públiques les nostres opinions sabem d’antuvi que algun article provocarà rebuig i crítiques pel fet de no cenyir-se al que s’ha anomenat la “dictadura de l’opinió creada”, però com a totes les dictadures, si les volem combatre, el que no podem és fer-nos còmplices submisos d’ella.

Estan d’acord que aquí tenim uns quants temes greus dels quals no es pot parlar? Per exemple, algú ha quantificat el cost econòmic i reputacional d’aquesta inseguretat i violència que pateix Barcelona? Algú s’ha preguntat per què el nostre país és refugi de tantes persones i bandes que fan de la seva vida el pillatge, el carterisme i el tràfic de drogues? Algú ens pot explicar per què estrangers o nacionals que viuen aquí i porten un munt de detencions segueixen entrant per una porta i sortint per l’altra dels jutjats? Pot ser que tinguem algunes lleis molt avançades, però ens serveixen?

Diu l’alcaldessa Colau que aquesta festa de la Mercè s’han depassat totes les línies vermelles, i la pregunta és: aquest fenomen ha sortit ara com un bolet o fa temps que s’estava incubant mentre miràvem cap a un altre costat? L’Ajuntament no controla aquestes tribus ni aquests grups que el senyor batlle diu que coneix molt bé? I el PSC, que també és govern, no en tenia ni idea o també mirava cap a una altra banda per no prendre mal i intentar mantenir impol·luta la seva imatge? Que no s’adonen que només amb el penós paper fet amb l’aeroport i ara amb aquesta Mercè no poden mirar cap a un altre cantó? Que també són govern municipal!

En els últims anys, amb el govern de comuns i socialistes, la decadència de Barcelona és espectacular, fent miques tot el prestigi assolit i mantingut des de Pasqual Maragall fins a Xavier Trias, i és un fet que hauria de preocupar a tothom perquè Barcelona és la capital de Catalunya i ens representa a tots pel que fa a projecció internacional. La marca Barcelona ha estat un actiu molt important per internacionalitzar-nos i mostrar-nos al món, és per això que el cap i casal té un plus molt especial de responsabilitat i la seva imatge decadent ens afecta a tots els catalans.

Aquest cap de setmana Alemanya ha votat i hi ha hagut un empat tècnic entre els dos grans partits, l’SPD, que ha guanyat amb el 25,7% dels vots, i la CDU/CSU, amb el 24,1%. A Berlín també es feia un referèndum, no vinculant, per si estaven a favor de l’expropiació de 240.000 pisos de lloguer que estan en mans de grans tenidors. Un 56,4% va votar que sí i un 39% en contra; com legislar això és competència del govern federal, i en les possibles coalicions de govern de l’SPD hi ha els liberals, que hi estan en contra. Ja veurem com acaba aquesta proposta. De fet l’SPD prometia construir anualment a tot Alemanya 100.000 habitatges socials i congelar els lloguers, i els liberals proposaven comprar habitatges per posar-los al mercat de lloguer. Com que no s’espera que les negociacions per a un nou govern es cloguin aviat, hi ha qui diu que la cancellera Merkel podria fer el discurs de cap d’any... Tindrem temps de veure com acaba.

És clar que la manera com es resolgui aquesta proposta alemanya per pal·liar el problema de l’habitatge, que és respectuosa amb la propietat privada i curosa amb la necessitat social, pot ser un bon exemple per solucionar-ho a Barcelona, però potser ja ens hem acostumat al caos i primer s’haurà de fer un gras esforç de pedagogia per dir que la propietat privada és privada i no es pot ocupar ni destruir gratuïtament.