Mossèn Cinto i l’Aneto

Escrivint el capítol “Els Pirineus sense glaceres” del meu assaig L’emergència climàtica a Catalunya. Revolució o col·lapse (Edicions 62) vaig topar amb un debat que tenia com a protagonista Jacint Verdaguer, l’escriptor més representatiu de la nostra Renaixença literària i un gran excursionista. Aquell estiu va començar el seu viatge el 9 de juliol a la Seu d’Urgell, passà per Sant Joan de l’Erm, pujà a les comes de Rubió i al pic de Salòria, recorregué Tor i la Vallferrera, la vall de Cardós, Esterri d’Àneu i entrà a la Val d’Aran per Montgarri, fent camí després cap a Arties i Vielha, des d’on el dia 21 s’enfilà cap a la famosa “muntanya maleïda” (com ens explica David Vilaseca a El muntanyenc). Va arribar el poeta, acompanyat del guia aranès Anton Calvetó, al cim de l’Aneto, el més alt del Pirineu (3.404 metres) aquell 22 de juliol del 1882? Les meves indagacions no s’han publicat per raons d’espai, fet que em permet fer-ho ara mitjançant aquest article.

El biòleg i muntanyenc Bernat Gasull, autor de Maleïda, l’aventura de Jacint Verdaguer a l’Aneto (Verdaguer Edicions, 2015) ho afirma. Narcís Garolera, el més reconegut investigador de l’obra verdagueriana, que juntament amb Curt Wittlin va escriure Del Canigó a l’Aneto, ho nega. Wittlin, filòleg medievalista suís, creia que mossèn Cinto i el seu guia van arribar fins al coll de Corones i optaren per donar l’ascensió per acabada abans de creuar el difícil pont de Mahoma (com el poeta l’anomena a Canigó). És una cresta de blocs de pedra mal posats, trencats pel fred i pels llamps, d’uns 25 metres de llarg i un metre d’amplada amb precipici a banda i banda d’uns 770 metres. Visionar aquest pas per internet gràcies als drons que ho han gravat impressiona. No acabo de veure el poeta fent el pas amb sotana, però tampoc me l’imagino caminant sobre la glacera, llavors encara no degradada, sense ganxos, grampons i piolets –Verdaguer va estar a punt de caure en una de les seves profundes esquerdes–. Si hagués arribat fins al pic hauria resultat estrany que no signés en el llibre de cim deixant testimoni de la seva aventura. Garolera ho deixa clar en el volum III de Jacint Verdaguer. Excursions i viatges (Barcino, 1992): “Verdaguer, guiat per la prudència o fent un cas excessiu de la “llegenda negra” del pas, no el degué franquejar”.

El filòleg reprodueix el que va escriure el poeta en el seu quadern de viatge (que es guarda a la Biblioteca de Catalunya i que he tingut l’emoció de tocar i llegir advertint sobre el seu preocupant estat de conservació). Verdaguer deixa entreveure que no volia posar-se en perill més del que ja ho havia fet sobre la glacera: “En lo cim de la Maleïda hi ha un allargament, vers hont se passa per una filera de rochs, com per sobre esquenes de matxo. Un abisme espantós de centenars de metres, xucla per cada banda a l’imprudent que gosa arriscar-s’hi y una creu de ferro li recorda que allí caygué, fa dos anys, un home del qual encara no s’ha trobat lo cadabre. Alli hi ha un llibre hont posari lo nom. Estiguérem al cim mitja hora o tres quarts, y emprenguérem de nou la marxa, procurant sobretot fugir de les feses, mes eixes són enganyadores”.

Gasull replica: “Verdaguer diu que va fer el cim de la Maleïda (no pas l’avantcim) i quan fa la descripció del panorama diu que és dalt del cim. També el croquis que va dibuixar ho indica. Fins i tot descriu el lloc on s’acaba la neu i el mig quart del pont de Mahoma: «Unes dues hores trigàrem a trepitjar les pedres del cim, que miràvem com lo port felis de salvació, y, després de mig quart de pujada, nos trobàrem al cim de la Maleïda»”. Gasull m’insisteix: “Hi ha qui creu que el poeta no va ser fidel a la llibreta de notes i va apuntar quelcom que no era. És a dir, que era dalt del cim quan no hi era. Jo no ho crec”. Segons el biòleg a mossèn Cinto el pont de Mahoma no li representava cap dificultat, vist el que havia fet i faria com a excursionista durant el 1883.

A l’amic Garolera i a Gasull els agraeixo haver-me motivat sobre aquest apassionant dubte. Tot havia començat recollint les dades del glaciòleg Jordi Camins, que vaticina que el 2050 no quedarà cap glacera als Pirineus. A Catalunya podem contemplar una relíquia del que havia estat la del Besiberri, situada entre la vall de Boí i Vilaller, a l’Alta Ribagorça. Però si hi pugeu la trobareu molt degradada, convertida en una congesta amb el gel podrit, amb arena i pedres incrustades. Una evidència més del canvi climàtic.