Històries petites

TV3 està fent un seguiment exhaustiu de l’erupció del volcà de La Palma; des que es va despertar ha obert els informatius amb la notícia i ens ha mostrat imatges impactants. Quan jo encara em pensava que hi havia infern –fa uns anys l’Església ens va dir que ja no existia–, me l’imaginava així: un lloc irrespirable, vermell de foc, negre de cendra, amb una remor sorda i constant, un fum espès, mil graus de temperatura. Un lloc tan terrible com bell, que atreu i espanta a parts iguals, com un d’aquells àngels caiguts que vivien a l’avern.

El volcà –que no té nom propi, li diuen Cumbre Vieja, que és el nom del parc natural on està ubicat– va escopint glops de lava, grumolls de foc, i s’ho endú tot. A vegades s’aprima i és una ferida tendra, a vegades s’eixampla i és un riu desbocat. La llengua de magma llepa tot el que troba, i tot desapareix. No hi queda res: cases, conreus, granges, hivernacles, vegetació, camins, carreteres... Les imatges d’aquest riu avançant tossudament ens fan sentir petits, a mercè de la naturalesa. Ens mesurem amb la potència, la bellesa i la capacitat destructiva del volcà i ens sabem impotents i vulnerables.

Cap a un miler de cases han desaparegut, cap a sis mil persones sense llar. Amb prou feines han pogut agafar roba i quatre coses, allò imprescindible. Però què és imprescindible? Què agafaríeu, en els deu minuts que et donen, mentre sents el rugit de la mort que t’encalça, sabent que tot allò que no agafis ara ho perdràs per sempre? Quina agonia, triar!

Tota aquesta gent desnonada fa dies que han desaparegut de les cròniques de TV3. Els informatius catalans s’han centrat a especular sobre la velocitat a què avançava la colada i el moment en què entrarien les tones de lava al mar, sobre els quilòmetres que creixeria l’illa i els efectes del núvol tòxic. Hem après molta vulcanologia, aquests dies. TV3 ha triat una informació neutra, estètica, impecable pel que fa a imatges, dignes d’un bon documental.

Però la gent que ja no té casa, on és? Eren cases blanques, petites, potser heretades dels pares, o comprades i qui sap si encara no pagades del tot, molt sovint eren fetes per ells mateixos. Aquestes famílies, on s’estan ara, on viuen, què fan? Van a treballar? La mainada va a escola? On mengen, on dormen? Aquestes ajudes promeses, arribaran? Arribaran aviat? Seran suficients? Aquestes persones, podran tornar a començar la vida? Allà mateix o en un altre lloc? D’això no en sabem res. A TV3 aquest drama social no es toca o s’hi passa de puntetes. Qui decideix què interessa més l’audiència: les imatges hipnòtiques de la lava caient al mar o la tragèdia dels que ho han perdut tot?

Us preguntava què us enduríeu de casa, en un cas com aquest. Jo tinc el meu malson particular: m’hauria d’endur els tres gats, i només tinc un transportí, i tinc por que en una bossa se m’ofeguin. Això si en aquell moment de pànic els trobo i es deixen agafar! Espantats, socarrimats, sovint ferits, la gent de l’illa ha perdut molts animals domèstics. TV1 en parlava: uns voluntaris recollien tots els animals que trobaven –sobretot gossos– i els portaven en un pavelló primer, on veterinaris també voluntaris miraven si portaven xip i els curaven. Buscaven els propietaris i, si tenien la casa dempeus, els els tornaven –l’emoció dels amos commovia– i, si no els trobaven o no tenien casa, buscaven cases d’acollida on les bèsties poguessin viure el temps –quant de temps, però?– que els seus amos no tindrien casa. La peça mostrava històries que a molta gent li deuen semblar petites, però veure una cara humana i solidària d’aquest drama era molt reconfortant.