Un Nuremberg espanyol

Fa just 75 anys la democràcia va fer un pas endavant amb la lectura de les sentències del judici de Nuremberg. Gran part de la jerarquia nazi va haver de respondre pels seus crims, que van quedar irrevocablement demostrats per centenars de testimonis i milers de documents. Era l’inici de la justícia universal, amb la intenció clara de fer més difícil, a partir d’aquell moment, que les elits d’un estat cometessin crims legitimats per les seves pròpies lleis. Des d’aleshores van considerar que aquest tipus d’agressions massives, a partir d’aquell moment, afectaven tota la Humanitat.

Nuremberg s’hauria pogut millorar. Els jutges van ser nomenats pels guanyadors de la Segona Guerra Mundial, un fet que en minvava la imparcialitat. I les nou execucions a la forca contenen, inevitablement, un missatge de revenja. Però el judici va servir per demostrar de forma inequívoca, davant del poble alemany i del món, que els crims van ser reals i que els criminals podien ser castigats pels seus actes.

A Alemanya, Itàlia i el Japó va haver-hi judicis i condemnes contra els jerarques del feixisme i el militarisme. Però mai no hi va haver un Nuremberg espanyol. Els crims de la dictadura de Franco no només van quedar impunes, sinó que ni tan sols es van poder demostrar en un judici. Els pistolers falangistes, els aparells de la repressió, els jutges sumaríssims i els militars revoltats van obtenir el premi de quedar-se en els seus càrrecs i, fins i tot, de transmetre en herència els privilegis adquirits.

Per això els jutges i magistrats espanyols combaten amb aquesta fúria la justícia europea, emparats per la dreta i els aparells de l’Estat. Saben que algun dia les prevaricacions i les venjances que els caracteritzen poden tornar-se contra ells. I aquest dia el món serà una mica millor, una mica més lliure i una mica més democràtic.