Prou teatret

L’audiència de l’últim especial de TV3 sobre la Covid és la demostració que els catalans han donat per acabada l’epidèmia i que prefereixen la llum a la foscor que posa Carles Porta a les peripècies de la Guàrdia Urbana. Les coses s’acaben quan la gent ho decideix, com passa amb el procés, i no quan acaben de veritat o ho decideixen els que manen. Curiosament, l’especial televisiu va arribar el dia abans que s’anunciés la reobertura de l’últim sector que quedava tancat, el de les discoteques; un lloc on viurem unes setmanes del que Susana Quadrado ha batejat com a teatre pandèmic, perquè a Catalunya continuem sent els campions de les restriccions, quan tothom sap què s’hi va a fer als locals del que ara en diem, amb beneiteria, oci nocturn.

La mateixa beneiteria que gastem en no donar-nos la mà i sí el colze. Si la gent no es dona la mà perquè se sent més còmoda i hem après que és més higiènic no fer-ho, endavant. Però prou de xocar els colzes i fer veure que no ens donem la mà per la Covid, perquè això és cosa del plistocè pandèmic. Ja sabem des de fa molts mesos que la malaltia es transmet per aerosols i no donant-nos la mà ni tocant res. O sigui, que deixem de sobredesinfectar mans i superfícies, de prendre’ns la temperatura per sobre de les nostres possibilitats i de posar-nos i treure’ns la mascareta de manera absurda. Per entrar al restaurant ens la posem, per asseure’ns ens la traiem, per fer dos metres per sortir ens la posem i al carrer ens la traiem.

Ventilin bé, siguin nets i, si anem atapeïts al metro, a la Renfe –si hi ha sort i podem pujar al tren– i a l’avió, ja ens la posarem, per si de cas. Ah, i deixin que els estadis, a l’aire lliure, s’omplin fins on es pugui, que ara ens distreu més el serial de Laporta i Koeman que el monotema víric. Posats a triar com deprimir-nos, almenys el futbol no és a vida o mort. Tothom sap que és molt més important que això.