El feixisme no s’atura als carrers

Des de fa anys, per incompetència intel·lectual d’una esquerra política enrunada i per petitesa ideològica d’una dreta sense identitat, s’ha defugit el debat sobre la realitat social fent-ne una anàlisi complexa i, d’aquesta manera, la dictadura kamikaze del que és políticament correcte ha regalat la lluita dialèctica a l’extrema dreta perquè aquesta, especialista en deshumanitzar els exclosos del sistema, exploti la necessitat d’etiquetar el món amb simplisme uniforme. Error històric dels erudits de contraportada que ignoren les dinàmiques polítiques del període d’entreguerres com a model a evitar. A partir d’aquí podem cantar eslògans de foc de camp, de botellot universitari contra el liberalisme, de la guitarra en mà mentre recitem Víctor Jara per un món millor; però, no ens enganyem, al neofeixisme no se’l combat des dels carrers amb lloables cantarelles anarquistes: no serveix de res més enllà de donar un toc èpic a la linealitat dels nostres relats personals i, de passada, salvar-nos d’acusacions diverses dels revolucionaris de Twitter.

Així doncs, per batallar contra l’obscenitat dels que tenen fòbia a tot allò relacionat amb el pluralisme, cal prendre la realitat tal com és amb tota la seva complexitat, no com ens agradaria que fos, i, a partir d’aquí, tractar la gent d’adulta i prendre les mesures necessàries per tal de respondre des d’un parlamentarisme raonable. Però, és clar, per fer aquest pas s’ha de defugir el comportament inquisitorial de la nova política on certs debats són avortats per les mateixes forces democràtiques que resten acovardides davant els nous fiscalitzadors de la moral pública i, consegüentment, si no establim discussions fecundes entre nosaltres, deixem el terreny lliure als de les neurones capades i el verb maniqueu. Per tant, com a punt d’inici es podria parlar sense cap mena de pudor del problema dels menors no acompanyats, menors isolats dins un sistema que els tracta amb el bonisme propi del burgès amb mala consciència de classe, mentre se’ls exclou socialment i se’ls llença als braços de la demagògia de l’extrema dreta. O sigui, ens mentim a nosaltres perquè no volem afrontar la situació tal com és i, encara pitjor, ferim les víctimes reals fent que els botxins facin ús polític d’un desgavell discursiu totalment hipòcrita. No podem ser més ineptes.

Apuntem. La culpa és nostra, només nostra. Els educadors veiem què passa cada dia amb aquest tipus d’alumnes: l’esguard d’espant amb què arriben, la voluntat de tirar endavant des de l’inici, l’intent real per enganxar-se a la vida, i el camí dubtós d’una minoria quan veuen com els de casa meva és casa vostra els aparten de Disneylandia. La continuació és sabuda i, és clar, quan hi ha aldarulls als carrers polemitzem amb l’extrema dreta sobre els menors no acompanyats en lloc de posar el focus en l’exclusió sistèmica d’aquest jovent i, en conseqüència, de les víctimes d’aquest atur juvenil abocat a un futur sense expectatives. Caiem en la trampa o, més ben dit, estem a gust dins la trampa per evitar mostrar la veritat: no és una qüestió de menors no acompanyats, sinó de jovent abandonat, o sigui, del sistema mateix com a creador compulsiu de pobresa. Però, és clar, defugirem aquesta anàlisi perquè ens compromet i seguirem amb la història del bonisme per construir una rèplica moral acceptable enfront del relat de Vox i, així, evitar la discussió de l’autèntica variable del problema: l’exclusió social d’una generació per defecte estructural sistèmic.

Finalment, hem de prendre altres temes incòmodes per la correcció política i aplicar la mateixa dinàmica discursiva per veure com ens silenciem a nosaltres mateixos en nom del pensament escaient al bon demòcrata, una actitud que tan sols serveix per regalar espai als nostàlgics del temps era temps. Així doncs, volem combatre el neofeixisme per apartar-lo de les institucions? Perfecte, doncs deixem de jugar a recollir les restes guais del maig del 68 i debatem sincerament sobre la realitat, ja que fins llavors, no ens enganyem, hi haurà només un boxejador al ring i us asseguro que no serem nosaltres.