Una obsessió

Fins als que ens felicitem que no se’n surtin ens costa –com a mínim a un servidor li costa– entendre aquesta perseverança en el ridícul de les altes instàncies de la judicatura espanyola. A cada plantofada dels tribunals europeus, un nou rebec. Dir que és corporativisme, que ho és, queda curt. “Sostenella y no enmendalla.” Això és el que porten tatuat al front –en sentit figurat, ja m’entenen– d’ençà d’aquell “Más dura será la caída” que se li va escapar al servei de premsa del desaparegut fiscal José Manuel Maza, autor intel·lectual de la causa general contra l’independentisme. Fins a l’autarquia i més enllà, com en Buzz Lightyear es projectava a l’infinit. Sense vergonya. Deuen pensar que la causa s’ho val, i no paren malgrat que –o, potser, atès que?– la premsa amiga ha començat a bastir el relat de la derrota europea carregant les culpes al govern més progressista de la història que, diuen, s’hi posa de perfil per mantenir-se a La Moncloa. Visca la divisió de poders! El cas és que el Tribunal Constitucional no ha trigat ni 24 hores a fer costat a Llarena i al Suprem després de la tremenda rebregada, també de la justícia italiana, rebuda al tribunal d’apel·lació de Sàsser. Previsible. Cap sorpresa. Com ja no sorprèn que la nota de l’oficina del gabinet del president del Constitucional traspuï l’obsessió per detenir el 130è president de la Generalitat, a l’exili. Diu l’encapçalament, amb majúscules: “El ple del TC per unanimitat avala la vigència de les ordres de detenció nacionals, europees i internacionals dictades pel Tribunal Suprem contra Puigdemont.” Contra Puigdemont, només, i amb majúscules. A la breu nota que segueix s’especifica que la mesura és per a Puigdemont, Comín, Ponsatí i Puig. Massa noms, no els hi devien cabre tots. Com diria Piqué, és el que hi ha. És el pa que s’hi dona, malgrat que costi d’entendre, també, a cada vegada més gent que no és independentista.