No sé anar en bici

Imagina una classe d’adolescents de tretze anys. Sí, fa una mica de pudor, s’hi apila pus i sents bajanades contínues. No et quedis amb l’explosió hormonal. Aquí parlaré de bicicletes. La tutora planteja una excursió de tot el dia, una bicicletada des de la ciutat fins al poble del costat. Això a la meva època hauria tingut un cent per cent d’èxit, però ara no: l’any 2021 només hi assistirà la meitat de la classe. Més enllà dels joves que pot ser que no tinguin bicicleta o d’aquells que han tingut algun ensurt sobre dues rodes i es neguen a agafar-la, hi ha un nombre important d’alumnes que no saben anar en bicicleta perquè ningú els ha ensenyat a fer-ho. Atura’t un moment: si un jove de tretze anys no sap anar en bicicleta és perquè quan tenia cinc o sis anys ningú es va dedicar a anar a una plaça o a qualsevol altre lloc, va treure les rodetes de la primera bici, va aguantar el selló fins que va patir de lumbàlgia, va anar corrent al costat del seu plançó per evitar males caigudes i finalment va celebrar que la criatura agafés el control i llisqués sobre dues rodes. Molts pares d’avui –d’avui i de fa deu anys– no estan disposats a perdre l’estona. Potser per mandra, per egoisme, perquè quin pal que em foti mal la ronyonada, perquè ja n’aprendrà tot sol. Quina merda de pares s’estalvien d’ensenyar a nedar o a pedalar als seus fills? Segurament els mateixos que no saben canviar les seves prioritats quan procreen, perquè tenen fills de la mateixa manera que compren un iPhone o lloguen un apartament a la costa. Pares i mares disfuncionals sense carnet. Gentussa que hauria de passar un psicotècnic abans de formar famílies.