Promoure la paràlisi

A principis de setembre UGT i CCOO van descartar promoure una protesta per la pujada del preu de la llum. “No és el moment!”, van declarar dirigents d’aquests dos sindicats mentre la ciutadania veia com el cost del megawatt/hora s’enfilava sense que inicialment el govern espanyol decidís aplicar cap rebaixa fiscal sobre la factura de la llum. El compte digital de Tsunami Democràtic adverteix que està a punt d’autodestruir-se perquè ja du onze mesos inactiu. Ada Colau va blindar la plaça de Sant Jaume pel pregó de les festes de la Mercè. Salta a la vista que ERC i Junts han pactat una política –diguem-ho així– de letargia que va en direcció oposada a les reivindicacions populars de l’independentisme.

Potser la tan glorificada fi de la història era només rasament això: la política professional com a instrument de paràlisi de la resposta ciutadana. Pedro Sánchez acaba d’anunciar un ajut transitori i restringit de 250 € mensuals a alguns joves per pagar el lloguer. Tot el que no sigui una renda bàsica universal fonamentada en un principi de justícia social i dignitat humana, reduirà les persones a simples votants dependents del subsidi que ofereixi el govern de torn, ja entès com el millor postor d’un marc assistencial en què la democràcia pot quedar degradada a una subhasta d’ajuts que exigiran contraprestació política. És a dir, vots a canvi de subvencions. La paràlisi s’explica també per l’acció narcòtica d’uns mitjans de comunicació dissenyats per defensar l’statu quo (no oblidem que els grans grups de comunicació, que han dimitit de les seves funcions d’escrutini del poder per convertir-se en plataformes publicitàries d’aquest poder, pertanyen als bancs i depenen de les subvencions dels governs). Els constants casos de portes giratòries de la política expressen que la política no pretén ser un instrument de transformació social sinó un trampolí de salvació personal. En aquest context, no és d’estranyar que la ultradreta protagonitzi els principals conats de reacció social. Ai!