La malaltia

El llibre. Hans Castorp és un home simple. Víctima d’una malaltia que l’afecta sobretot en el que Thomas Mann en diu “el seu esperit”, el narrador de La muntanya màgica vol que els lectors ens interessem molt més pel caràcter de Hans, encara més malaltís, i pel món decadent que troba al Sanatori Internacional Berghof, allà, a Davos-Platz. Hans va arribar al sanatori perquè volia fer una visita de tres setmanes a Joachim Ziemssen, un cosí seu que hi està ingressat. Però, pensant que li aniria bé fer una cura de repòs, va decidir allargar l’estada alguns mesos. El resultat és que ell també hi estarà set anys ingressat, vivint “amb aquests d’aquí dalt”. I com que La muntanya màgica és una de les novel·les més conegudes del segle XX, em sembla que no descobreixo cap gran secret si escric que “només” són set anys no pas perquè ell decideixi anar-se’n, sinó perquè és el món “d’allà baix” el que esclata.

Hi va haver un moment, tanmateix, que el doctor Behrens va dir a Hans que, si ho volia, podia anar-se’n. Llavors, “tot just” hi portava dos anys. Però ell no ho va veure clar. Acabava de sentir que el doctor deia exactament el mateix al seu cosí i va pensar que ara ho deia a ell per quedar bé. I si Joachim va anar-se’n, bo i ser encara també molt simple, va ser perquè abans d’ingressar al sanatori era un soldat i això vol dir que era més valent o més decidit o més inconscient. I potser, un xic menys feble i menys pusil·lànime que Hans. Però hi va haver més raons per les quals ell va optar per quedar-se. Una era l’amor que sent per una dama que li ha promès que tornarà al sanatori passats uns mesos. I, com ja he escrit, hi ha sobretot el seu caràcter: sempre el dubte de si ja està o no acaba d’estar guarit, de si pot o de si no pot recaure. Més tard, Joachim acaba tornant molt més malalt. I malgrat que això pugui induir alguns lectors a pensar que Hans va encertar-ho, em fa l’efecte que Thomas Mann pensava en uns lectors més perspicaços. En aquells que endevinen que l’àncora més grossa que falca Hans a Davos-Platz, els pitjors llasts que arrossega són el costum, la comoditat, el confort, l’apatia, la rara seguretat que dona viure una existència clara i ordenada i repetitiva, en la qual qui decideix són sempre els altres.

La vida. Uns quants mesos abans d’escriure aquest article, vaig aprofitar l’última onada de l’epidèmia que ha governat i que ha capgirat el nostre món i les nostres vides per trobar temps i retornar a La muntanya màgica de Thomas Mann. Vaig llegir aquest llibre per primer cop quan era molt jove. Llavors encara no l’havien traduït al català. Com que em va agradar, fa cosa de quinze anys, vaig comprar en una llibreria de Barcelona la traducció que va fer-ne Carme Gala l’any 1992 i que va editar Edicions Proa. “S’enduu un bon llibre”, em va dir el llibreter, mentre m’acompanyava a la porta. Doncs bé, no he tingut temps de rellegir La muntanya màgica fins ara. Ni aquell dia, ni durant bona part dels quinze anys següents, ni jo ni ningú que conec no va sospitar mai que ens tocaria viure una epidèmia com aquesta. No sabíem, doncs, que passaríem d’anar arreu del món a qualsevol hora, amb qualsevol mitjà i amb qualsevol que ens volgués acompanyar, a dur mascareta, a estar confinats en els nostres domicilis, pobles o comarques i a viure sota diferents tocs de queda. Tampoc no sabíem que ens conformaríem no tan sols a no poder triar, sinó a fer el que ens diuen, mentre esperem que les farmacèutiques més potents del món, tots els governs que encara ens pensem que escollim i tota aquesta allau de sacerdots moderns en què hem convertit els nostres millors científics facin la seva feina.

Com Catalunya amb el seu Procés i amb la seva taula de diàleg tan coixa, durant aquest darrer any i mig de pandèmia molts hem tingut la certesa que hem reculat massa. És també per això que hem passat d’un optimisme insensat a una desconfiança continguda. Ara que comença a quedar lluny aquell temps en què, tal com creia també Hans Castorp quan pensava en el món “d’aquí baix”, ens semblava que vivíem podent triar, correm el risc de fer com ell i de conformar-nos només a ésser-hi. Contents –pobres beneits!– de tenir aquesta llibertat limitada amb què els que ens manen han vacunat el nostre món i les nostres vides.