Qui té por del diàleg?

La taula de negociació és a la diana. I no només per part de l’unionisme. L’atac al diàleg inclou des del menyspreu dels poderosos altaveus mediàtics del juntisme, farcits de brometes insultants i insinuacions de passerells, a la crítica més aferrissada. El bombardeig és constant. No perquè la “terrorífica” taula estigui condemnada al fracàs. Que ja sabem que té moltes probabilitats de fracassar! Sinó perquè no fos cas que ERC se’n sortís. Perquè una part de l’independentisme continua en l’estratègia que no importa el que es faci sinó que cal fer el que ells diguin. I això porta a generar una irresponsable dicotomia entre l’exili i la negociació, quan tots dos són totalment complementaris i necessaris. Per exemple, la immunitat que ha permès als eurodiputats de Junts mantenir la pugna contra les euroordres de l’inefable jutge Llarena emana de l’anomenada doctrina Junqueras, guanyada als tribunals europeus des de la presó. Resulta ridícul arribar a l’extrem d’intentar amagar-ho. I és evident que la victòria judicial del president Puigdemont a Sardenya enforteix els negociadors catalans. I que la taula de negociació enforteix els membres de l’exili, que poden presentar a Europa l’aposta pel diàleg democràtic de l’independentisme per resoldre un conflicte polític. Perquè això és el que exigeixen la major part dels països de la UE. Llevat que alguns vulguin anar una mica més a l’est a buscar ridículs i perillosos aliats esteparis. Deliris als quals no costa gaire que s’hi apunti qualsevol jutge unionista que vol fer mèrits per ascendir posant-hi més pa que formatge. Què volen que els digui, es pot dubtar de moltes coses, però carregar contra la taula de negociació i, en canvi, somiar en la idea que la independència podria arribar per mitjà dels 100.000 Spetsnaz GRU entrant per la Diagonal amb els kalàixnikovs a les mans i ballant el Kalinka és alguna cosa més que escepticisme.