“Les beteteres”
No m’agrada el terme “esport femení” perquè sembla definir una disciplina que només practiqui aquest gènere en contraposició al masculí, quan l’esport –i l’esforç– és el mateix. Prefereixo referir-me a “l’esport quan el practiquen dones”, així no hi ha cap dubte que el ciclisme és un esport que consisteix a desplaçar-se damunt d’una bicicleta al marge del sexe de qui pedala, igual que córrer, caminar, remar o nedar. Ara que hem descobert que les dones fan esport perquè els mitjans els han donat visibilitat, vull parlar de les dones que fan esport per amor a l’art, i especialment de les que tenen una edat en què no és habitual continuar practicant-lo. La recent cursa solidària de l’Oncotrail, ja tot un clàssic a les nostres comarques, ho ha fet molt visible, a l’igual que la cursa de la dona, per posar un altre exemple d’esport amateur practicat per dones. Així doncs, vull parlar d’elles, i en especial d’una colla de dones de Girona i comarques que ja fa uns anys van aficionar-se a la bicicleta de muntanya i amb qui he tingut ocasió de pedalar. Les beteteres, tot i sobrepassar amb escreix la cinquantena i la condició d’àvia d’alguna d’elles, han sabut mantenir la forma física, amb esforç, constància, superació i esperit d’equip, i compartir les seves rutes amb qui estigui disposat a seguir-les, si pot. I les vull reivindicar i posar d’exemple ara que, tot i la visibilitat de què parlava, encara sorprèn trobar un grup de dones –i més de certa edat– amb bicicleta de muntanya pujant als Metges, fent cap al puig d’Arques, pedalant les rampes impossibles del puig de Cadiretes, recorrent els camins de terra negra fins a Tossa de Mar, o baixant pels corriols del Port de la Selva a Cadaqués. Són dones que han fet d’aquest esport un espai propi de convivència i complicitat, i que encara són víctimes d’algun comentari masclista de boca d’individus indesitjables ancorats a les profunditats més fosques de la cultura del patriarcat: “Va que quan arribeu a dalt us podreu posar el tanga, perquè us quedarà el cul dur”, va dir l’imbècil.
No sé si els agradarà aquest article, però com que a aquestes alçades ningú no els donarà cap medalla, serveixi com a reconeixement i homenatge, a elles i a totes les altres que estimen l’esport i caminen, corren o pedalen pels nostres camins i muntanyes, malgrat tot.
