Camins fàcils

Molta gent no va entendre l’estratègia d’ERC amb els tripartits. Especialment amb el segon. A ERC li va costar dues escissions i perdre-hi la meitat de diputats. Però vist amb perspectiva, aquell camí va conduir al lloc que es buscava. Les contradiccions dins del PSC es van fer tan insuportables que el partit de Maragall i Montilla es va esquerdar per la meitat i va deixar lliure un espai central de l’esquerra que ara ocupa ERC. I sense aquest canvi (però no només aquest, és clar), l’independentisme no hauria arribat mai a la tardor del 2017.

Sort que allà cap al 2006 no hi havia Twitter, perquè jo era en aquell moment dels pocs que hi veien la lògica, a l’estratègia d’ERC, i hauria hagut de suportar comentaris crispadíssims dels que no hi veien més que traïcions i cadires. Com ara. ERC ha volgut repetir l’estratègia. Però ara a Madrid. El càlcul: el règim del 78 no pot suportar que el PSOE pacti amb Podem i els independentistes, i sotmetrà el PSOE a una pressió i a unes contradiccions tan fortes que el partit que fa de pal de paller del règim també es col·lapsarà.

Les persecucions judicials contra Podem i el boicot als tímids passos pacificadors del PSOE indiquen que, efectivament, el règim del 78 vol trencar com sigui aquesta situació. Però jo, aquesta vegada, no acabo de veure on va el camí d’ERC. La correlació de forces del 2006 a Catalunya no és la del 2021 a Espanya. El PSOE tornarà tard o d’hora a l’oposició sense haver avançat en una solució democràtica per a les demandes de la societat catalana, tornarà a convertir-se en la falsa pastanaga que para els peus a la ultradreta espanyola, i el cicle tornarà a començar. Espanya només canviarà quan ho vulguin els espanyols, i no pas quan ho desitgem els catalans amb veu eixordadora. On ets, Espanya? La resposta la coneixem des de Maragall. No en Pasqual, sinó l’avi poeta. Però sembla que ens entestem a creure que hi ha camins fàcils i planers i que algú ens escolta quan hi parlem des de la terra aspra.