La tempesta perfecta

Mentre dinem em dius que s’ha acabat l’òpera bufa en què vivíem com a espectadors aburgesats i que cal prendre consciència que només hem estat uns extres de fireta. Tenim els dies comptats. Molt abans del que podem arribar a pensar, s’acabaran les matèries primeres i els recursos naturals. La humanitat entrarà en col·lapse; una caiguda econòmica, política i social que afectarà tota l’espècie. M’expliques que hem estat inhàbils a l’hora de substituir el capitalisme (fet de capes d’ideologia) per un altre sistema més empàtic. La incapacitat humana que patim dia a dia és la mateixa que ha accelerat el canvi climàtic o la intel·ligència artificial o els avenços de la genètica. Apreciar tot aquest magma de contratemps (per dir-ho amb suavitat) pot drenar en múltiples mirades que depenen de l’actitud de cadascú: podrem optar pel nihilisme, per l’activisme, per la resignació o pel suïcidi. Mires per la finestra i veus una colla de criatures jugant al carrer. En dècimes de segon t’angoixes: saps que no tindran cap mena de futur galdós. En pocs anys, la tecnologia ens ha accelerat el batec i ens ha saturat de tanta informació que no sabem com processar. Tot s’ha activat a massa velocitat, i tot seguirà apressant-se fins al fos a negre definitiu. La proliferació de literatura apocalíptica no és casualitat: hi ha escriptors que plantegen futurs d’immundícia i que la toquen molt bé. No són pirats ni paranoics. No pretenen alarmar ni exagerar. Només apunten el que tots hem de saber: ens n’anem a la merda a la velocitat de cloure una parpella. Després de dinar arribo a casa i em preparo una infusió digestiva.