Catalunya té poc poder

Aquests dies, el Parlament espanyol ha presentat el pressupost del 2022. Al mateix temps, els diaris i altres mitjans de comunicació informen sobre el que representen per a Catalunya les xifres d’aquest pressupost. Veurem fins a quin punt les manifestacions del govern central coincideixen amb la realitat dels fets, ja que, fins ara, la coincidència ha estat inexistent: ens han promès el lloro i ens han donat el mico. Una cosa és que el pressupost aprovat es publiqui al Butlletí Oficial de l’Estat i una altra, que els responsables de la seva aplicació ho facin tal com han dit. Dit d’una altra manera: el poder de Catalunya és proporcional a la presència de catalans en el Consell de Ministres i aquesta és mínima. No cal repetir que el darrer president del govern espanyol català va ser el general Prim, però sí que els catalans han quedat lluny dels ministeris econòmics. Al president Companys el van fer ministre de Marina; suposo que era tan expert en aquest tema com ho seria jo. El darrer que recordo va ser el bon amic Joan Majó, ministre d’Indústria. El que va ser ministre d’Obres Públiques, Josep Borrell, tot i haver nascut a la Pobla de Segur, se sent tan català com un bon aragonès.

Una vegada que estava reunit amb una alta autoritat política catalana, aquest demanà a la seva secretària que telefonés a un ministre. La conversa fou amable però distant. En una altra ocasió, en un despatx a Madrid, vaig seguir una trucada d’un director general que parlava amb un ministre. La trucada fou directa, sense secretària i la conversa, molt distesa. Es tractaven de tu i, al marge del tema professional que havia provocat la trucada, la conversa va incloure unes precisions sobre un sopar que tenien convingut en un restaurant de nivell i l’estona que dedicarien al golf. La meva impressió va ser de sorpresa. Mentre que el to entre catalans i no catalans era formal, en el segon cas permetia una conversa molt més barrejada i profitosa. Madrid té dos significats. Per una part representa una societat normal, amb un personal dedicat a tota mena d’activitats, com correspon a una capital d’estat, i que inclou des del cambrer d’un bar de tapes fins al cap dels serveis auxiliars d’una universitat pública. El poder d’aquestes persones és similar al que tenen els qui fan les mateixes feines a la ciutat de Barcelona. Per l’altra, hi ha el Madrid capital d’Espanya, constituït per la monarquia, el govern de l’Estat, directors generals i altres autoritats dels ministeris, el governador del Banc d’Espanya i un centenar d’empresaris entre els quals hi ha els presidents dels pocs bancs que queden.

Els economistes no catalans que accepten aquests principis –i que no són gaire abundants– consideren que, si hi ha una rebaixa dels recursos aplicables a Catalunya, és conseqüència que la resta de les autonomies ha incrementat la seva participació amb relació al que aporten les quatre províncies de la comunitat autònoma catalana. En tot cas, si hi ha un sector en el qual Catalunya manté una preponderància sobre els altres, és degut al fet que s’ho ha guanyat per ella sola sense cap ajut d’organismes de l’Estat o d’institucions internacionals, com per exemple i per raons òbvies, el sector marítim.

El poder de Catalunya seria sense cap dubte més important que l’actual si formés part d’una Europa federal. Les relacions amb Estrasburg, Brussel·les o altres capitals europees serien segurament més planeres i més profitoses.