La Carlota de Plensa

Viatjaria a Nova Jersey amb l’únic propòsit d’admirar la darrera obra de l’escultor català Jaume Plensa (Barcelona, 1955). L’escultura, que amb 24 metres d’alçada és la més gran que ha fet fins ara aquest artista de renom mundial, és el bust d’una noia que amb el cabell recollit, els ulls clucs i el dit índex als llavis demana silenci a l’illa de Manhattan. La invitació de Plensa cap a una actitud de recolliment i introspecció, sovint a través d’imatges molts semblants a la de la Carlota, el nom real de la nena de qui ha esculpit el rostre, és una constant en la seva obra. Amb aquesta instal·lació, que ha estat batejada amb el nom de Water’s soul (l’ànima de l’aigua), l’autor fa una crida a mirar, estar, trobar-se i reflexionar. Una proposta gens intranscendent després de divuit mesos de pandèmia per la qual tots, d’una manera o una altra, hem quedat tocats. Situada a la vora del riu Hudson, també és un homenatge a l’aigua, a la natura. Un altre missatge directíssim de Plensa enmig d’una situació d’emergència climàtica a la qual ja no podem girar més l’esquena ni individualment ni col·lectivament. M’agrada el llenguatge de l’artista: desperta consciències a cops d’efecte de bellesa serena gairebé sempre femenina. Penso en la Julia i en la Carmela. Aconseguiria el mateix amb un bust masculí? Benvinguda, Carlota.