Dolor(s)

José Manuel Villarejo, rei destronat de les clavegueres de l’Estat espanyol, sempre ha vindicat els GAL: “Amb la mare i la pàtria, amb raó o sense ella.” Que el comissari sigui esperpèntic, però, no evita que coincideixi amb aquells que han sigut artífexs dels GAL i d’altres operacions terroristes amb les quals no només combatre ETA, sinó tot l’independentisme basc. Recordem que Rafael Vera, l’exsecretari d’estat que Felipe González va acompanyar a la presó per donar-li suport i potser agrair-li el silenci, ha dit que va actuar com un patriota per salvar Espanya (cosa que li ho justifica tot deixant clar que allò va ser una guerra i que va fer per guanyar-la) de l’amenaça etarra. Penso en aquestes declaracions, semblants a les de molts altres implicats en el terrorisme de l’Estat espanyol, a propòsit de la que ha fet Arnaldo Otegi (que mai ha sigut inculpat per delictes de sang i que, junt amb altres membres de l’esquerra abertzale, va ser condemnat en un judici vergonyós de pertinença a banda armada mentre treballava per la pacificació a Euskadi) mostrant respecte per les víctimes d’ETA i reconeixent que el seu dolor és a causa d’una violència que no s’hauria d’haver produït. Hi penso perquè, mentre que n’hi ha tants que no en fan prou amb les declaracions d’Otegi, no observo un penediment pel dolor motivat pel terrorisme d’estat. Tampoc que es reconegui prou que a Euskadi hi ha més víctimes que les atribuïdes a ETA. Han demanat perdó els polítics i governs, els policies i militars que van causar aquest dolor, els jutges que van consentir-lo i així, doncs, l’aparell d’estat? Ho fa la part de la societat basca i espanyola que dona per bona la guerra bruta?