Perdre el temps

A finals d’octubre i a finals de març fem els canvis d’hora. Per tant, aquest diumenge que ve tocarà fer el canvi a l’horari d’hivern. És a dir, desfer allò que vam fer ara fa més de mig any, l’últim cap de setmana de març. No sé a vostès, però a mi això que es faci fosc tan aviat no m’ha acabat mai de fer el pes. Amb el pas dels anys i després d’anar canviant d’horari –ara al d’estiu ara al d’hivern–, encara és l’hora que hagi de conèixer a algú a qui li agradi aquest avançament d’una hora, de dues a tres de la matinada, i perdre una hora de llum del sol. I això que la Unió Europea ja hi ha invertit hores amb la voluntat de posar fi als canvis d’hora. En aquest sentit, s’havia fixat en principi l’objectiu de posar punt final a aquest costum l’any 2019. Es van adonar, però, que el pla era massa ambiciós i es va proposar que l’últim any amb canvi d’hora fos precisament el 2021. No obstant això, la irrupció de la pandèmia, la falta de consens sobre com posar fi a una pràctica tan consolidada i la incertesa sobre amb quin horari es quedaria cada país presagien que els canvis d’hora estan lluny d’acabar-se. Malgrat tot, trobo que ara seria una bona oportunitat per fer efectiu aquest objectiu. Ara que tothom ha experimentat que amb els confinaments del 2020 hem perdut un any, que ens han pres 365 dies amb el temps que això significa. Ara seria el moment de posar els rellotges a to i deixar de marejar les busques. Perquè, a mi ja em perdonaran, però sempre he tingut la sensació que ni estalvi energètic –i ara menys amb els preus de la llum i del gas–, ni millores per a la salut, perquè sí que s’ha demostrat que, generalment, hi ha més depressions i abaltiment en la població els mesos d’hivern amb tan poca llum del sol. No els sembla que ja ens han pres prou el pèl tots aquests anys? Em fa l’efecte que amb aquest debat de canviar o no l’hora el que ha passat és que tots plegats hi hem perdut el temps.