Una gran anyada

Es compleix enguany el segon centenari d’una extraordinària anyada pel que fa al món literari. 1821, en efecte, fou l’any que veié néixer, ni més ni menys, que Flaubert, Baudelaire i Dostoievski. Hi ha elements, més enllà de l’any de naixença, que els uneixen malgrat personalitats tan distants en caràcter i obra. Tots tres, per exemple, foren revolucionaris literàriament parlant. Subvertiren i innovaren decisivament alguns dels cànons estètics fins llavors vigents. Es pot parlar amb tota propietat d’un abans i un després d’ells. Sobre Flaubert, per exemple, un altre gegant literari, Proust, enlluernat, va deixar escrit que “per l’ús totalment nou i personal que fa del pretèrit perfet, del pretèrit imperfet, dels participis, de certs pronoms i certes preposicions, va renovar quasi tant la nostra visió de les coses com Kant amb les seves categories, les teories del coneixement i la realitat del món exterior”.

Però, tanmateix, Flaubert, Baudelaire i Dostoievski compartiren posicions molt conservadores, per a no dir escandalosament reaccionàries en l’esfera politicosocial. És ben vist, doncs, que la contradicció, fins i tot la més estrident, forma part de la naturalesa humana. I que abasta també –i potser més acusadament– esperits superiors. Un abrandat revolucionari en la tècnica novel·lística com Flaubert deia que “l’educació gratuïta i obligatòria no farà res més que augmentar el nombre d’imbècils... El més urgent és educar els rics, que, en definitiva, són els més forts”, per afegir: “Odio la democràcia (almenys tal com s’entén a França); és a dir, l’exaltació de la gràcia en detriment de la justícia, la negació del dret, en una paraula, l’antisociabilitat... L’única cosa raonable és un govern de mandarins, sempre que els mandarins sàpiguen alguna cosa i si pot ser moltes coses. El poble és un etern menor i sempre serà (en la jerarquia dels elements socials) a l’última fila, ja que és nombre, massa.”

Flaubert manté aquestes aberrants posicions malgrat el seu enfrontament amb la societat del seu temps, que el portà davant un tribunal acusat d’immoralitat per la gosadia eròtica que insuflà a la seva creació més excelsa, Madame Bovary. És cert que fou absolt, però aquest tràngol semblava anticipar la que hauria estat una lògica posició de qüestionament de valors tan reaccionaris com els que amaraven la seva època. En lloc d’això, ja hem vist què n’opinava.

Dostoievski, al seu torn, no només va ser empresonat per formar part d’un grup intel·lectual de socialistes utòpics, el cercle Petraixevski, sinó que, acusat de conspirar contra el tsar Nicolau I, fou condemnat a mort. L’indult li arribà al mateix pati i davant l’escamot d’afusellament. La pena capital li fou commutada per uns duríssims anys de presó a Sibèria, colpidor episodi del qual en deixà magistral petjada en la seva obra literària. Malgrat tan corprenedora vivència, el geni rus virà les seves posicions polítiques fins a convertir-se en un dels més fidels devots de la corona, devoció sustentada en l’exaltació del tradicionalisme rus més obedient amb el poder tsarista.

Per la seva banda, Baudelaire també patí els rigors de la justícia francesa per la seva obra cabdal, Les flors del mal, amb la variant que, a l’inrevés de Flaubert, ell sí que fou condemnat. I, una vegada més, i malgrat ser considerat un dels més grans “poetes maleïts” de la França del segle XIX, per la seva intensa vida bohèmia i excessos de tot tipus, el cert és que el seu tarannà reaccionari no fou inferior al de Flaubert. Per començar, sempre es reconegué deixeble del furibund tradicionalista Joseph de Maistre, al qual va erigir en el seu maître à penser i també deixà escrit que “no hi ha forma de govern racional i assegurat fora d’una aristocràcia. Una monarquia o una república basades en la democràcia, són igualment absurdes i febles. Només hi ha tres coses dignes de respecte: el capellà, el guerrer i el poeta. Conèixer, matar i crear. La resta de la humanitat pot ser utilitzada com a ruc de càrrega...