La partida

Ja es veu, que aquesta serà una partida llarga. Molt llarga. Just quan avui es compleixen quatre anys clavats del 27-D, del dia aquell que al Parlament es va llegir –amb cara de circumstàncies, tot sigui dit– la declaració d’independència, som lluny d’arribar al final. Ajuda a tocar de peus a terra saber –com publiquem avui a les primeres planes del diari– que al llarg de la història hi ha hagut independències que s’han fet efectives en pocs anys i amb acord, però que també n’hi ha hagut unes quantes –i no pas menors– en què el decalatge entre la declaració d’independència i que aquesta s’ha fet efectiva ha sigut de deu, vint o trenta anys. Deu, vint o trenta anys, vaja, de picar pedra. És on som. I amb la constatació clara que la repressió ha passat una factura molt alta. L’està passant i no sé veure cap indici –ni amb taules de diàleg pel mig– que hi hagi d’haver cap aturador. Ahir David Madí era a ca la Laura Rosel i en parlava, de la repressió. “L’operació Catalunya és l’equivalent català als GAL, però sense matar-nos”, deia. Cordons! I poques hores després al jutjat 18 s’obria pas una nova via penal –una més– contra l’independentisme citant a declarar els investigats per l’acció exterior del govern. No hi veig aturador, insisteixo. I és només en aquesta conjuntura –la de la partida– que entenc la discussió aquesta que tenien ahir a la mesa del Parlament sobre si reformar o no el reglament de manera que els càrrecs que en formen part –inclosa la presidenta Borràs, sí– es blindin d’alguna manera. L’oposició la troba una mesura discrecional dirigida a protegir la presidenta. També. Davant d’algunes discrecionalitats (a mi –i a la fiscalia– m’ho semblen algunes investigacions policials i judicials), alguns diuen –diuen, diuen, diuen– que el Parlament ara en vol aplicar unes altres. A la possibilitat de destruir, inhabilitar i fer cessar càrrecs, la de blindar, assegurar o garantir-los. Que li ho expliquin, si no, a Alberto Rodríguez. No conec prou la proposta de reforma del reglament ni m’hi vull pronunciar, però em sembla que tot plegat s’ha de llegir en aquesta clau, en la de la partida. La diferència? Acabi com acabi, en les discrecionalitats de l’unionisme, aquest sol fer pinya; en les de l’independentisme, aquest sol barallar-se. O això em sembla a mi.