Keep calm
El gen uniformitzador
Els partits independentistes catalans s’han posat d’acord almenys en una cosa a Madrid: condicionar el seu suport al tràmit dels pressupostos del govern de Pedro Sánchez al fet que es blindi el català en la llei espanyola de l’audiovisual. La resposta? Mans al cap, quina ocurrència, són carpetes diferents, quina irresponsabilitat, ja tindrem temps... Ja és ben curiós que ningú del govern espanyol s’oposi –almenys en públic– a reformular el text del projecte de llei perquè tingui en compte les altres llengües oficials de l’Estat i la necessitat de garantir quotes de producció audiovisual en aquestes llengües i, en canvi, el text que va sortir del Consell de Ministres directament les ignori i obviï la intempèrie en què les deixa l’actual redacció. Ni una mala paraula, ni una bona acció. Poc hauria costat posar tanta bona intenció per escrit en el text de l’avantprojecte, sense que ningú hagués d’alçar la veu per reclamar-ho. De fet, la simple lectura de la Constitució (article 3.3) hauria de ser suficient perquè aquest tema sortís resolt de sèrie, però tots sabem que això no és així, que el mateix gen uniformitzador que ha parit aquesta norma, inspira la pràctica totalitat de normes promogudes pels diferents governs espanyols. Per què? Només cal sentir la portaveu del govern espanyol, Isabel Rodríguez: “Em sembla molt lloable, perquè també estan defensant la seva llengua i la seva cultura i ho respectem, però els pressupostos són molt més per al país.” Una afirmació honesta de la ministra, que admet que el text de la llei és lesiu per al català, el basc i el gallec; admet que el govern espanyol no està protegint aquestes llengües i, per tant, no està obeint la Constitució; i admet que no sent aquestes llengües seves, del govern espanyol. I alguns encara no entenen per què Catalunya considera imprescindible tenir un estat propi per defensar els seus interessos i estalviar-se aquesta mena d’hostilitats.