Tribuna
La indiferència mata
Abans de Fires sempre faig als meus alumnes de català un tast del que es trobaran a Girona aquests dies de festa. Vull que sàpiguen d’on surten tantes mosques i què és el Tarlà, vull que entenguin l’esperit dels castells i que no es perdin la trobada de gegants, vull que vagin a barraques i a la Devesa, i que mengin les castanyes i els panellets. És la manera que tenen de conèixer les nostres tradicions i fer-les seves. Passat Fires ja tornarem al llibre.
Més que agradar-me, que m’agrada molt, fer classes de català m’emociona, i sento pels alumnes un gran respecte. Volen aprendre català! Volen aprendre català! Està aviat dit; potser no ens adonem del potencial que conformen. Són persones que fan un primer pas per acostar-se a la llengua del país que els acull i que, si les coses no es torcen, poden adoptar el català, que és el que la nostra llengua necessita. El català, per continuar existint, necessita gent que l’adopti perquè només amb les persones que la transmetem als nostres fills no som prou per salvar-lo. A principi de curs pregunto sempre què els ha portat a inscriure’s a un curs; les respostes són variades. Quan em diuen que el seu marit o la seva dona són catalans, sé que n’aprendran molt, perquè l’amor és un bon aliat i tenen un voluntari a casa per practicar a totes hores i en totes les situacions. Si em diuen que tenen nens petits i que els volen ajudar a fer els deures i saber què fan a classe, també sé que el curs els anirà bé. Algunes alumnes cuiden persones grans que parlen català i tenen necessitat d’entendre-les i poder parlar-hi. I d’altres busquen feina i pensen que saber l’idioma els ajudarà a trobar-ne.
Mentre a l’aula les coses van tan bé –com un oasi o un miratge–, a fora hi fa més fred. Moltes veus, totes assenyades, ens avisen que el català es troba en un estat crític: en perill d’extinció, ras i curt. Hi ha qui, per sobre dels laments estèrils, crida a passar a l’acció i fa bones propostes per frenar el retrocés del català i revertir-lo. El cert és que per molt que el govern defensi el català amb lleis –que hauria de fer complir!–, sense la implicació dels parlants la llengua s’extingirà. Què hem de fer, doncs? Perquè suposo que ningú vol que un dels nostres nets sigui l’últim parlant d’una llengua que un dia va ser tan plena! El que hem de fer nosaltres és una cosa que de tan senzilla potser ens ha passat per alt: parlar-la. Parlar en català, sempre, als Països Catalans, amb tothom. Això i prou. Parlar català.
Torno als meus alumnes. Amb què es troben, quan surten de classe, contents perquè han practicat molt i ja són capaços de confegir algunes frases amb sentit? Doncs el panorama no és gaire afalagador. L’exercici que fan –jo els hi empenyo– d’entrar en una fleca a comprar o de preguntar en català quant falta perquè vingui el bus, els fa massa sovint més mal que bé. Perquè el que passa és que l’interlocutor, tot i veure els seus esforços, o precisament –ai las!– veient els seus esforços, indiferent, superb, els parla en castellà. S’ha acabat l’exercici. S’ha acabat el progrés de l’alumne, la satisfacció. L’alumne se sent desmotivat i no entén per què s’ha de trencar les banyes estudiant un idioma que no parlen ni els nadius; sovint tira la tovallola per sempre. Parlant-li en castellà, l’interlocutor el condemna a no aprendre, el discrimina, el menysté. I tot això, pensant-se que ho fa per bona educació! No és cap broma: el costum de tants catalanoparlants de canviar de llengua és letal per al català. (I a més és ridícul i de mentalitat petita, perquè un percentatge elevat d’alumnes no en saben, de castellà, perquè són russos, o àrabs, o japonesos).
I per acabar, els audiovisuals. Una alumna amaziga, que aprèn molt perquè pregunta molt, m’explica que té quatre fills: la gran estudia batxillerat, el més petit és un nen de quatre anys. Li pregunto en quina llengua parlen a casa, i em diu que en amazic, però que sovint els tres germans grans parlen també en català. I el petit? Em diu que el petit parla castellà, i que no sap per què. Però de seguida ella mateixa troba l’explicació: el nen, em diu, només mira dibuixos a les plataformes, que per descomptat són en castellà. Tan senzill com això. Tan tràgic com això.