Les dones d’aigua
Sempre s’ha dit que l’aigua era el primer element de la natura. On hi ha aigua apareix la vida, certament. Veritat és també, com deia aquell borratxo, que l’aigua ha provocat tragèdies terribles al llarg dels temps. Pobles sencers van desaparèixer a l’embat de l’aigua incontrolada, amargs diluvis que tot ho arrossegaven en avall... El foc té aturador, però l’aigua no, es deia abans. Anant per aquest camí, recordo ara les dones d’aigua, que eren bellíssimes i amb una veu preciosa, segons la dita popular. Ulls glaucs i cabells llargs fins a la cintura. Apareixien nues o amb vels finíssims damunt els pits altius i les natges generoses. També s’anomenaven aquí goges, aloges, paitides o encantades. A Euskadi en deien lamiaks, lamias o lamiñas; anjanas a Cantàbria; a Astúries, xanes; moures a Galícia... Com les ondines de les terres escandinaves o les nàiades de les mitologies grega i romana.“Apar una encantada que de l’escuma eixida / mirant-se se extasia, granívol Rosselló, / i alçant a les neus verges los ulls embadalida, / no sap si amb més belleses i amb més tresors la crida / la mar o el Canigó”, en versos de Jacint Verdaguer. Deia Antoni M. Rigau: “Quan les goges de les Estunes de Banyoles surten a rentar la roba a l’estany, gaudeixen ballant damunt l’aigua, sense que els peus impalpables que hi llisquen l’enterboleixin un sol instant.” Per altra banda, una vella contalla explicava que les encantades de Sant Pere de Roda van donar a una modista una peça de roba que, per més vestits que feia, sempre tornava a la seva llargada original. Fins que un dia que se l’enduia el mal humor, la modista renegà de les encantades i llavors la roba i els vestits van desaparèixer per sempre. Abans era sabut que el dia de Sant Joan banyar-se els peus amb aigua de mar, de riu o de font, al punt de la mitjanit, o beure de set fonts diferents abans de la sortida del sol, preservava de malalties durant tot l’any. Víctor Català, a Solitud, contava la rondalla de Floridalba, l’encantada que va fer parar boig d’amor un sant ermità. Ell cridava desesperat el seu nom i les encantades ho repetien. Així va néixer l’eco, deien. Les nits de lluna plena les dones d’aigua ballaven totes juntes el ball rodó. Qui pogués ballar-la, amb vint anys a l’esquena, aquesta sardana!...
