El voraviu
Supercatalà Carrizosa
Volen que entenguem com una donació la colonització lingüística
No sé pas on hem mirat tots aquests anys, o ves a saber com mirem, que no hem sabut veure que Carrizosa era un supercatalà. Té collons la cosa!, diria l’àvia Neus. Supercatalà, aquest il·lustre? Ell es considera com a tal i s’hi qualifica, sí. Però, ves per on, no és la roda de molí més gran amb què ens fa combregar. Encara que estiguin en vies d’extinció i que sigui entrevistat per un diari com el nostre, el diputat Carrizosa no es pot estar de mostrar-se tan penques com és. Que algú entregat a la sucursalització de la nostra llengua i de la nostra nació s’autoqualifiqui de supercatalà torna a deixar prou clar que això de Cs era una agrupació de sonats polítics. El que és més difícil de pair és que en la distància curta és una persona afable, cordial i respectuosa. No perquè no ens el creiem, no. Així deu ser si ell ho diu. La vida dona sorpreses, com cantava el Gato Pérez. La pregunta és com ha aconseguit, doncs, algú afable, cordial i respectuós impostar-se, com s’ha impostat, com un dels personatges més execrables de les diferents espècies execrables que ha generat el règim del 78? Si algú afable, cordial i respectuós pot convertir-se en el Carrizosa que hem vist és que viu submergit en la hipocresia i el cinisme, i que ho té molt clar. “Ens rebel·lem contra la idea que el castellà és una imposició lingüística”, diu Carrizosa. Aquesta és la cosa. Voldrien, a més, que els consideréssim la colonització lingüística com una donació.
