Tribuna
Malestar francès, malestar europeu
Hi ha paraules que estan maleïdes, que no podem fer servir sense un treball previ de definició: poble, nació, democràcia, llibertat, justícia, moral, drets, deures… Sense interès ni capacitat per fer aclariments socràtics sobre els termes que fan servir, tertulians i analistes poden entretenir-se durant hores amb la certesa de no arribar enlloc i amb la intenció de fer impossible el diàleg. Debatre sobre dretes i esquerres és també una activitat ociosa, ja que el seu significat varia cada uns quants anys i segons el gust de cada autor. Per exemple, bastir un sector públic fort, donar feina a grans contingents de funcionaris, tenir por de la iniciativa privada, i encomanar a l’escola la missió de fer bons ciutadans semblen trets distintius de l’esquerra avui dia, però tot això també era propi del nou Estat sorgit de la guerra civil.
Aquests últims anys hi ha una categoria renovada, la d’“extrema dreta”, que ja no serveix per establir relacions de proximitat o distància amb altres categories —si és que acceptem la distribució lineal de les posicions polítiques de dreta a esquerra— sinó com a dipòsit del mal. Amb l’“extrema dreta” no hi ha res a negociar, ni tan sols a parlar; res de bo no en pot venir, i cal establir un “cordó sanitari” entorn dels seus representants. La conseqüència immediata és que aquests no es senten mai impulsats a rebaixar plantejaments ni a trobar una solució conciliadora. Poden limitar-se a ocupar els seus escons esperant que el temps els doni la majoria suficient per governar sols.
Curiosament aquest “barrar el pas a l’extrema dreta” no passa mai del tòpic d’arenga, i ningú es proposa iniciar el procediment, previst per la llei, d’il·legalitzar determinats partits, potser perquè faria falta trobar proves i motius concrets que ho justifiquessin. Fins aquí, ens trobem davant una anomalia democràtica, però el problema va més enllà. L’etiqueta d’“extrema dreta” –o “dreta extrema”, o “ultradreta”, o “xenofòbia”, o “islamofòbia” i tantes altres fòbies que cada dia sorgeixen– es fa servir per conjurar l’exteriorització del malestar i per proscriure del debat polític tot el que contradigui el pensament únic a què ens hem de sotmetre. Tot allò de la llibertat de pensament i d’expressió, com més va més condicionants té, fins que finalment caduqui. No es pot pensar i sobretot no es pot dir res que posi problemes als qui ja han decidit per nosaltres totes les solucions. Des del “marc comunitari” fins a l’últim ajuntament, passant per la supervisió que exerceixen les xarxes socials, els algoritmes ens acorralen i ens aconsellen què es pot dir i què no.
En la Unió Europea, després de la sortida del Regne Unit i de la creixent incomoditat del grup de Visegrád (hongaresos, polonesos, txecs i eslovacs) es tornen a disparar les alarmes davant la probable candidatura d’Éric Zemmour a la presidència francesa. No perquè en proposi la sortida, sinó perquè encarna totes les idees que ens volen fer oblidar. I el pitjor de tot és que sap argumentar-les; ho demostra prou des de fa més d’un quart de segle i d’una dotzena de llibres. Definint-se com a bonapartista i gaullista, defensa la sobirania i la independència de l’estat nació, denuncia l’operació en curs de substituir població europea per contingents d’immigrants vinguts de l’Àfrica, i creu que “la unitat d’una nació reposa sobre un conjunt d’elements en comú, una història, uns costums, una cultura, i la voluntat de perpetuar-les”.
En fi, totes aquestes coses que fan que, òbviament, se l’acusi d’estar a la dreta de l’extrema dreta lepenista. Tanmateix no diu res més que el que tots els francesos, almenys els d’una certa edat, van estudiar a escola. Tothom qui es pregunti com és que se’ls priva del dret a la continuïtat del propi país, i a canvi de què, vist que per ara el negoci és ruïnós, seran acusats d’alinear-se amb l’extrema dreta més execrable. I en cas que Zemmour arribi a la segona volta, serà batut per la “unitat republicana” entorn del Macron de torn. Si més no, com a bon polemista, haurà recuperat unes idees que faran patir l’establishment i que persistiran en la ment de qui sap quanta gent fins a la pròxima.