A la tres
En català, per norma
El millor d’una llengua és que incorpori paraules. Neologismes o que provinguin d’un idioma veí. Bitcoin o barco. En la incorporació hi ha la vida d’una llengua. Ja fa massa temps que s’ha oblidat la conscienciació ciutadana i política que hem de mantenir viu el català. Des de la Generalitat, als parlants. L’hem anat abandonant en atribuir-li una bona salut, pel fet que és la llengua vehicular de l’educació i que déu-n’hi-do l’espai comunicatiu que abasta. Però l’entorn és tan canviant que no podem promoure la llengua amb eines antigues. Té raó Àngel Casas quan explica que el seu programa pretenia demostrar, en l’inici de TV3, que era possible dur estrelles internacionals a una televisió en català. Calia, en aquells anys. Com la campanya de la Norma va ser efectiva als vuitanta.
Ja és hora que la legislació estatal vetlli realment per les llengües oficials que no són l’espanyol, perquè la protecció encara s’endossa a l’autonomia corresponent, o ha de ser objecte de pacte polític com l’ERC-PSOE pel pressupost, quan hauria de ser patrimoni de l’Estat. La batalla comunicativa ja no és a la televisió generalista, on potser no cal dedicar tant de pressupost, vist que les noves generacions no hi miren ni esport ni dibuixos animats. La ràdio en català resisteix, però fins quan, ara que els podcast obren un mercat semblant a l’audiovisual? Fa dècades, el repte era fer del català llengua institucional i educativa. Vam reeixir prou bé, tenint en compte el punt de partida (en la justícia, ni 40 anys després s’ha aconseguit!). En l’ensenyament, els joves hi veuen la llengua de classe, però els productes audiovisuals que consumeixen, transgredeixen o estan de moda, són en castellà. Potser també cal més valentia sancionadora i passar de la recomanació en l’etiquetatge o la traducció de productes d’oci, a la sanció real, ara fixada per llei, però escassament aplicada. Però sobretot, ens cal no canviar tant de llengua, al paki o fent classe al campus, i revisar les eines per protegir la llengua.