Absència de líders (3)

Llegeixo que Josep-Lluís Carod-Rovira és la persona més “odiada” a Espanya. Déu n'hi do, tenir aquest enverinat honor, perquè en el rànquing hi sortia gent del tipus Belén Esteban. Deixem-ho aquí. La feina de Carod al capdavant d'ERC ha estat important, però a diferència de Cronos/Saturn, aquí el fill ha devorat el pare. Tampoc és exactament així: la cursa de fons de Joan Puigcercós dins d'ERC es remunta a la Crida a la Solidaritat i al secretariat general de les JERC. Al llarg d'aquests anys l'he vist fer de guardià dels secretaris gironins del partit (Toni Strubell, Josep M. Reguant...) fins que va ocupar el càrrec de president de la federació gironina. Quan Àngel Colom va desbancar Joan Hortalà, Carod i Puigcercós ja esmolaven les eines. El pòsit històric d'ERC havia estat malmès els primers anys de la democràcia per un precipitat Heribert Barrera, i per l'esmentat Hortalà, un republicà a l'americana. Al meu poble tenia un amic, Francesc Falivene, que havia estat alcalde durant la guerra. Republicà i catalanista, va salvar la pell amb un llarg exili, i recordo la seva frustració quan ERC va pactar amb Pujol, fins al punt que va acabar donant suport a la candidatura del PSC a les eleccions municipals. El tripartit del 2003 té molt a veure amb aquella ferida i amb el persistent menysteniment dels convergents cap als republicans. Ara, les enquestes i la presentació d'alternatives independentistes fan augurar una caiguda en picat del partit i del llegat de gent honesta com Falivene o Josep Irla. Puigcercós encara és jove, i també ho és el cortesà Joan Ridao, però em fa l'efecte que la seva hora s'està marcint, i caldrà veure si Artur Mas els necessitarà o si farà ús de la carta traïdora del PP.