Emergències

Estem en temps d’emergències. Tot és urgent. Tot és per avui. Res no té espera. La climàtica és, segurament, l’emergència de totes les emergències. I ja veiem com s’hi posen, a Glasgow, els líders mundials. Anuncien l’apocalipsi i recepten aigua del Carme. És una emergència, diuen, deixar de fer servir la natura com un vàter. Tenen raó, però també ho és posar fi als discursos i passar als fets. Estem en emergència sanitària, encara que no ens ho sembli perquè ens han llevat les restriccions. L’emergència social no s’acaba; la pobresa es fa crònica i d’ampli espectre. El preu de la llum no és que sigui una emergència energètica, que ho és, sinó un escàndol. És una emergència tractar com cal els nostres adolescents i joves, que pateixen més problemes mentals que mai. Ho és, també, canviar d’una vegada el tracte que dispensem a la nostra gent gran, que no vol dir només canviar el model de les residències d’ancians. I ja em diran si no és una emergència posar fi a la xacra de la violència masclista. És una emergència aprovar els pressupostos, els d’aquí i els d’allà. I ho és vetar-los, els d’allà i els d’aquí. I posar fi a la decadència de Catalunya. I a la brutícia a Barcelona. El Barça, més que un club, està en situació d’emergència i ho està aquest món nostre de la premsa. I no em diran que no està en situació d’emergència el sistema de pensions. I què me’n diuen, de l’emergència lingüística? Tot és per avui. Quan veiem el final de la pandèmia, dèiem, ens agafarem la vida d’una altra manera. Sabrem què és important. Sabrem triar les prioritats; mirar la lluna i no el dit que l’assenyala... Tot això i més dèiem que ens ensenyaria l’aturada universal a què ens va obligar el virus. Però no. Estem on estàvem. O pitjor? Quan volem, no podem. Quan podem, no volem. I així, anar fent. Francament, no sé pas si ens en sortirem, com canta el gran Arnau Tordera.