Comunisme i llibertat

Així deia el ridícul eslògan de campanya que va fer que Ayuso guanyés folgadament les eleccions a la Comunitat de Madrid, aquell artifici administratiu creat dins la lògica del “cafè per a tothom”, és a dir, la d’aigualir l’autonomia dels territoris amb identitat pròpia en un grapat de jurisdiccions sense cap mena de justificació històrica. No va ser per poc, quedant a una distància d’un milió de vots respecte al segon classificat. El lema triat per la presidenta servia per caricaturitzar les receptes socialdemòcrates com el que no eren: “comunisme”, una paraula que fa por a molta gent només de pensar en les atrocitats que van cometre molts règims que en defensaven la doctrina. Amb l’excusa de combatre un perill inexistent, es justificava el campi qui pugui d’una suposada “llibertat”. Barra lliure en plena pandèmia, menús de menjar porqueria per als escolars, turisme de borratxera i poques ajudes per als damnificats. L’habilitat va raure en fer creure als madrilenys que eren una mena d’éssers especials pel sol fet de viure al centre de la península, un lloc cosmopolita i franc que es contraposava als pagesívols llogarrets plens d’ignorants de celles juntes. Ja diu la definició de “demagògia” al diccionari que es tracta de captar el suport electoral a partir dels “afalacs fàcils” i les “promeses sense fonament”. Mesos després d’aquelles eleccions en veiem els resultats pràctics. Madrid, malgrat ser la nineta dels ulls de l’Estat i tenir totes les facilitats en inversions i infraestructures, essent una economia més dopada que un ciclista, té una taxa d’atur superior a la de Catalunya. Alguna cosa hi deu tenir a veure el fet que aquí s’hagin destinat 231 euros per habitant a ajuts directes per pal·liar els efectes econòmics del virus, mentre que allà només se n’hi ha dedicat 52. No sé si Ayuso és liberal, però el que és segur és que Aragonès no és comunista.